Del tatami a la muntanya
Estàs competint en aquesta cursa?”, va preguntar la sueca Emelie Forsberg a Eli Gordón mentre totes dues corrien per les muntanyes dels Alps en una de les proves de l’Ultra Trail del Mont-Blanc, l’OCC (OrsièresChampex-Chamonix). Forsberg no coneixia aquella dona tan veloç i menuda, de tot just 43 quilos de pes, que l’estava tutejant sense complexos. Qui dimonis és aquesta noia?, devia pensar Forsberg, una de les favorites.
“Sí, estic en aquesta cursa”, va contestar l’atleta de Montornès del Vallès, que, contra tot pronòstic, va superar Forsberg i va travessar la meta de Chamonix en primera posició, després de culminar 56 quilòmetres amb 3.500 metres de desnivell positiu en un temps de 6:12:16. Com si res, discretament, Gordón es va imposar a les corredores top del moment. L’escena es va produir el passat 31 d’agost, un dels millors dies de la seva vida, una jornada que marcava l’abans i el després de Gordón en una especialitat en què es va introduir el 2014, després d’abandonar definitivament el karate, que practicava des dels deu anys.
“Jo, de petita el que volia era jugar a futbol o dedicar-me a l’atletisme, però el meu metge em va dir que el meu cos era adequat per al ballet perquè estava molt prima. Al final vaig provar el karate i em va agradar”, explica aquesta llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a l’INEFC de Barcelona, de 31 anys, que aquests dies s’està recuperant d’una lesió molesta. “Fa quatre setmanes que tinc una inflamació a la banda iliotibial, un tendó que ve de la fàscia lata, és el mal del corredor”, detalla assenyalant la zona del genoll. Espera estar recuperada per a la Transvulcania, a l’illa del Hierro, i després centrar-se en una de les maratons més salvatges, la Zegama Aizkorri, a Gipuzkoa, amb 5.472 metres de desnivell acumulat. Precisament va ser a la Zegama on es va fer mal al turmell el 2016, després de patir una hipotèrmia. La pluja, el fang i el fred van protagonitzar aquella edició de la Zegama, l’última de les vuit que va guanyar el català Kilian Jornet.
“Participo en una o dues proves al mes, en distàncies d’entre 42 i 55 quilòmetres, que és en les que em sento més còmoda. De moment no em veig en ultres, no sé si m’agradaria córrer durant quinze hores seguides. Potser més endavant”.
Cada setmana fa de 60 a 80 quilòmetres, entrenaments que compagina amb la seva feina en un gimnàs de Montornès del Vallès fent classes de body bump, body combat, spinning... No ho posa fàcil a uns
Va superar Forsberg a l’OCC del Mont-Blanc, a més d’imposar-se en el campionat d’Espanya Eli Gordón, corredora de Montornès, es consolida al món de les maratons de muntanya, després de mitja vida dedicada al
karate Cada setmana corre de 60 a 80 km, entrenaments que compagina amb la seva feina en un gimnàs
alumnes que admiren la professora. En algunes curses no és estrany veure aparèixer al costat d’un corriol grupets d’entusiastes deixebles que l’esperen per animar-la.
“En karate vaig ser campiona de Catalunya en totes les categories. En infantil, cadet, júnior, sub-21 i sènior. També vaig guanyar el Mundial de la World Karate Confederation en júniors, el 2006, a Hannover”. Fins al 2014 va poder compaginar tots dos esports, però el 2015 la balança es va decantar del costat de les maratons de muntanya. Del tatami, de l’art de defensa japonès entre quatre parets, a campar per camins en plena natura.
El 2016 es va imposar en sis maratons fins que una lesió la va apartar durant diversos mesos de la competició. I el 2017 va tornar imparable. A més de la victòria a l’exigent OCC, va guanyar el campionat d’Espanya a la Zumaia Flysch Trail i va vèncer a 17 curses més. Lleugera però molt potent. “Peso 43 quilos i durant la temporada intento no baixar dels 42. Quan feia karate pesava més, entre 45 i 46”.
“Tot va començar com un hobby, em va enredar una amiga de la universitat... I m’hi vaig enganxar. Córrer em dona llibertat, avui soc aquí i demà allà, em dona l’oportunitat de conèixer muntanyes”. Un plus, un al·licient important, és tenir la certesa que tot depèn d’una mateixa, i no de la decisió d’uns jutges, saber que si ets més ràpida que les altres segur que acabes primera. “El resultat en el karate era molt subjectiu”, lamenta.
L’excel·lent temporada del 2017 li ha obert les portes a formar part de l’equip Salomon, el mateix de Forsberg.
Explica que la sueca es va sorprendre quan va veure com ella l’avançava. “Jo vaig sentir respecte ja que l’admiro molt, per mi ella és un referent del trail”.