Coral treballadora
El dia del Treballador va ser un gran cor a veus. Polifonia. Els baixos entonaven per l’augment salarial o les pensions, i les sopranos per la igualtat. En l’assumpte de la desigualtat conflueixen l’escàndol de la bretxa salarial i el de la sentència del judici de La Manada, que tampoc no va deixar de sonar. A les dones les empreses ens paguen menys de la mateixa manera que els jutges ens defensen pitjor. Va junt. Altres veus cantaven contra l’ocupació precària, l’atur juvenil o la corrupció. Sempre diferents cares de la desigualtat: el veritable assumpte transversal. Cantar en un cor és una experiència vitalista, molt energètica. Harmonitzar la teva petita veu amb la massa sonora d’altres veus provoca una curiosa sensació d’equilibri. La teva delicada aportació ajuda a aixecar un edifici, et sents una mica així. És molt agradable. Formes part d’un tot variat on la teva responsabilitat és màxima alhora que ínfima. Si se te’n va el cap i cantes massa fort no sents els altres i et quedes fora. Ves-te’n a casa. Per harmonitzar bé i que la cosa soni empastada no tens més remei que escoltar les altres veus. La teva no pot ser en primer pla. Si crides, estàs perdut. Cal harmonitzar-se com sigui. Ets un fil fi en un teler. O un bastonet xinès del mikado. Quan aconsegueixes escoltar totes les veus que t’envolten, una a una però també alhora, mentre introdueixes en l’onatge la teva petita veu, llavors, que el món s’aturi. Comences a tenir fins i tot sentit. Ets individu i cor en un sol viatge.
Tampoc no ens marcarem ara el farol que els càntics de la manifestació fossin una delícia de sensibilitat i finor. Sincerament, no. Però allà hi havia, deixant el llistó ben amunt, el cor del Teatre de la Zarzuela, que fa setmanes que canta als carrers contra la fusió amb el Teatro Real. Un autèntic cor que ha decidit lluitar en polifonia, i que el Primer de Maig esperava els manifestants a la Puerta del Sol, corejant lletres com aquesta: “Queremos una zarzuela pública accesible y de calidad y, por defenderla, cantando vamos a luchar”.
Podríem preguntar-nos per què no és obligatori el cant coral al Parlament, abans de cada sessió. I al Consell de Ministres. A veure si afinen una mica. Si alguna senyoria no entona ni que el matin, per algun problema que va tenir en la infantesa, pot fer dues coses. La primera és tancar els ulls perquè se li obri l’oïda, sabent que si escoltes i et relaxes, al final cantes. La segona és obrir la boca sense emetre cap so, com en un badall infinit, una dissimulació, per deixar que la música la facin d’altres. Guanyant temps per practicar. Recomanaríem llavors iniciar-se en l’art del cor amb el Va pensiero, també anomenat Cor dels esclaus, de Verdi, tan apropiat per a l’ocasió i la seva reforma laboral.
Els baixos entonaven per l’augment salarial o les pensions, i les sopranos per la igualtat