Quatre sabates negres
La setmana passada, el primer ministre japonès, Shinzo Abe, va anar a Israel en visita oficial. Li va fer els honors el seu homòleg israelià, Benjamin Netanyahu. Com és preceptiu, un dels paperots de la visita va consistir en un sopar a ca l’amfitrió, amb les cònjuges. Tot va anar bé fins que van arribar les postres. El xef, Moshe Segev, va posar damunt la taula quatre sabates negres amb bombons de xocolata. A la foto que aquests dies publiquen els diaris se’ls veu a tots quatre mirant a la càmera amb aquell somriure de plexiglàs que s’aprèn a còpia d’anys de cortesania.
Encabat s’ha sabut que les sabates no van agradar gens a cap dels quatre. Fonts diplomàtiques expliquen que en la cultura japonesa són un objecte molest, per no dir repugnant. Al país del sol naixent, quan entres a una casa habitualment et descalces. I també quan vas a determinats museus i restaurants. Al diari israelià Yediot Ahronot, un dels membres del seguici del primer ministre japonès es declara ofès: “En cap cultura no es posen sabates sobre la taula”. Diu que no entén què pretenia el cuiner amb aquella collonada: “Si era alguna
Lleu tensió diplomàtica entre Netanyahu i Shinzo Abe per culpa d’uns bombons
cosa amb intenció jocosa, no ens va semblar divertida”. Els diplomàtics israelians hi estan d’acord: “Servir les postres en sabates ha estat una decisió ximple i insensible. És com si a un convidat jueu li serveixen xocolata en un recipient amb forma de porc”.
No cal ser gaire instruït per saber que les sabates tenen connotacions negatives a mig món. El 2003, quan a l’Iraq van fer a terra la magna estàtua de Saddam Hussein, per mostrar el seu menyspreu els ciutadans la van envoltar i li van clavar plantofades amb les sabates. Cinc anys després, quan George W. Bush va anar al país, un periodista li va llançar totes dues sabates al cap. Bush, perplex, va aconseguir esquivar-les. Al Parlament de Catalunya, fa cinc anys, durant una compareixença de l’exministre Rodrigo Rato, David Fernàndez li va cantar les veritats, va posar damunt del pupitre una de les seves sandàlies i li va explicar el que aquell gest significava.
Però els xefs creatius no acostumen a ser instruïts. ¿Per què l’israelià va servir els bombons de xocolata en sabates, per comptes de fer-ho en un plat? Perquè els plats ja no molen. Qualsevol cosa abans que un plat: un rectangle de pissarra, un cubell, un tros de fusta...! (A prop de casa una amiga hi té un restaurant i de vegades em pregunta per què no hi vaig. Doncs perquè n’he tingut prou de veure, a Instagram, que l’hummus i diverses altres coses les serveixen en cassons de porcellana esmaltada, d’aquells de bullir la llet. ¿Com he de posar els peus en un lloc on, si demano hummus, me’l serviran en un pot de bullir llet on a més es llegeix “Hoy será un día GENIAL”?) Per això el xef israelià va servir els bombons en sabates. Per fer-se l’interessant, i amb la tranquil·litat de saber que, si Netanyahu s’emprenyava i el feia fora a puntades de peu, de seguida trobaria feina a qualsevol restaurant de cuina tecnodegenerativa de Barcelona. Potser és això el que volia. Aquí tothom li riuria les gràcies.