Gaudí i la blasfèmia
Vet aquí una de les comptades fotografies que s’atresoren sobre Antoni Gaudí. Aquesta i alguna altra van ser captades pel gran pioner del fotoperiodisme Frederic Ballell.
La present mostra l’arquitecte agenollat en el moment de rebre la comunió quan participava en la festa en expiació de la blasfèmia del 1916, duta a terme el dia de la festivitat de Sant Pere. No cal dir que l’arquitecte estava molt a gust en aquell escenari.
Ja era un acte habitual, atès que formava part de la jornada que anualment se celebrava des de feia un quant temps. La campanya havia començat el 1908, i s’hi havien sumat en qualitat de promotors, entre d’altres, els poetes Maragall, Carner, Costa i Llobera, el bisbe Torras i Bages, l’escriptor i proselitista Rucabado i el polític Duran i Ventosa. Les adhesions rebudes desbordaven àmpliament els límits estrictes del país.
El ritual era el de sempre: missa i comunió a les vuit del matí a la Sagrada Família, vetlla a un Santíssim Sagrament inundat d’ofrenes florals i processó eucarística pels voltants del temple, que finalitzava al capvespre portant en mà els presents elements lluminosos ben diversos.
Semblant campanya no partia de zero. La prova és que el 1903 l’alcalde de Barcelona ja havia rebut un manifest en què se li demanava la posada en pràctica d’una sèrie de mesures destinades a erradicar la blasfèmia. Anava subscrita per 21.000 noms.
L’esclat de la Setmana Tràgica i les seves conseqüències van crear un clima més propici en aquest sentit.
Va ser el 1912 quan va cristal·litzar una altra iniciativa que treballava en la mateixa direcció, però sota un lideratge individual i molt personalista. Era el que havia aconseguit posar en marxa el sacerdot Ricard Aragó, que feia servir el pseudònim d’Ivon l’Escop.
Va crear la Lliga del Bon Mot, encapçalament que no era una coincidència, malgrat que hi havia una intenció, més espontània que calculada, de proximitat amb el catolicisme i la voluntat de “fer país”que impregnava el partit sota el comandament de Cambó. Es tractava d’una defensa del llenguatge, centrada, per descomptat, en la condemna de la blasfèmia i el propòsit d’erradicar-la sobretot en l’ús oral. “La nostra –adduïen els de l’entorn dirigent– és terra de renegaires”.
El personatge tenia esperit de croat, però pacífic. La seva campanya va tenir ben aviat un ressò considerable, va trobar el seu públic i es va estendre geogràficament.
Pel tema i pel lloc no sorprèn gens ni mica que Gaudí assistís als actes. I també per la seva condició de convers. I és que en els seus anys de joventut i el seu contacte amb Barcelona, el seu perfil era ben diferent, ja que era anticlerical. Freqüentava una penya al cafè Pelayo en què prioritzava aquest ambient, tal com va escriure amb detall el pintor i crític Feliu Elias.
L’arquitecte participava en la cerimònia anual que se celebrava a la Sagrada Família