L’origen del terror
Ignacio Martínez de Pisón escriu sobre el passat i el present: “Pels qui vam néixer als anys seixanta, ETA era una cosa que sempre havia estat allà, i ara que sabem que definitivament forma part del passat gairebé sorprèn pensar que, en cas de no haver mort aquell dia, José Antonio Pardines seria avui un jubilat de setanta-cinc anys i continuaria per tant pertanyent al present, a aquest present del qual ETA, l’eterna ETA, ha estat expulsada”.
La tarda del 7 de juny del 1968 dos joves anomenats Txabi Echebarrieta i Iñaki Sarasketa viatjaven per Guipúscoa en un Seat 850 Cupè amb matrícula falsa. Al terme municipal d’Aduna els va cridar l’alto un guàrdia civil de trànsit. Es deia José Antonio Pardines i tenia vint-i-cinc anys. Quan els va demanar la documentació del vehicle i es va ajupir per comprovar el número de bastidor, Echebarrieta, que havia consumit amfetamines, va treure la seva pistola Astra i li va disparar diversos trets. Mentre Pardines agonitzava a l’asfalt, Echebarrieta i el seu company van anar a buscar un amic per demanar-li que els ajudés a escapar-se.
Mentrestant es va muntar un fort dispositiu policial i el cotxe en el qual viatjaven els tres joves va ser aviat detingut per una parella de la Guàrdia Civil. Van forcejar entre ells i, després d’un intercanvi de trets, Echebarrieta es va desplomar mortalment ferit. Fins aquella tarda ETA era una organització clandestina que coquetejava amb la idea de la lluita armada però que encara no havia matat ningú. Aquelles dues hores ho van canviar tot. Txabi Echebarrieta va ser el primer que va matar i també el primer que va morir. La seva mort i la de Pardines van obrir un cicle de violència política que es prolongaria fins a la mort del policia francès Jean-Serge Nérin el març del 2010 i que de fet no s’ha tancat del tot fins al recent anunci de la seva dissolució.
Cinquanta anys, cinquanta anys d’història d’ETA que van portar la desgràcia a tantes llars i que van causar prop de nou-centes víctimes mortals... Pels qui vam néixer als anys seixanta, ETA era una cosa que sempre havia estat allà, i ara que sabem que definitivament forma part del passat gairebé sorprèn pensar que, en cas de no haver mort aquell dia, José Antonio Pardines seria avui un jubilat de setanta-cinc anys i continuaria per tant pertanyent al present, a aquest present del qual ETA, l’eterna ETA, ha estat expulsada. Com haurien estat aquests cinquanta anys si aquella tarda no hagués tingut lloc la fatal trobada a Aduna i no s’haguessin produït aquelles dues morts? Els fets històrics són els que són, però això no vol dir que no haguessin pogut ser de cap altra manera.
Quan Echebarrieta va matar Pardines, estava conquerint per als seus un poder que fins aquell moment no tenien: el poder de matar en nom de la pàtria. Quan poc després el mateix Echebarrieta va morir tirotejat, estava inaugurant un martirologi que els proporcionaria una adhesió emocional sense precedents. És veritat que aleshores els etarres posseïen armes i havien vigilat el comissari Melitón Manzanas, que assassinarien dos mesos després, però qui sap... Haurien arribat a fer el pas d’atemptar contra Manzanas si no hagués passat el que va succeir el 7 de juny, quan encara ETA no s’havia atribuït cap poder sobre la vida aliena i no tenia suport popular?
S’acaba de publicar un llibre imprescindible que reconstrueix aquells fets i els situa en el seu context. Es titula Pardines. Cuando ETA empezó a matar i està coordinat per Florencio Domínguez i Gaizka Fernández Soldevilla. Els qui ara parlen de “la batalla pel relat” farien bé de llegir-lo per tractar de veure les coses tal com van ser, i no tal com s’han anat explicant. Davant l’oblit en què va quedar sumida la figura de Pardines, la glorificació de Txabi Echebarrieta es va iniciar en l’instant mateix de la seva mort. Els seus hagiògrafs es van afanyar a adornar-lo amb les virtuts més diverses: un jove sensible, brillant, desprès, simpàtic, sacrificat, íntegre, valerós, etcètera. Per si això fos poc, no li faltaven afegitons d’alt contingut simbòlic: la pistola amb què va matar Pardines era propietat d’un gudari durant la Guerra Civil i després havia servit per derrotar el colonialisme francès a Algèria. Quin pedigrí més bonic, que reclamava per a Echebarrieta la condició d’heroi providencial i establia una continuïtat mítica amb les seves principals referències històriques i polítiques!
Llàstima que fos una vulgar mentida. El professor Jesús Casquete s’ha pres la molèstia d’investigar l’origen de l’Astra d’Echebarrieta i ha descobert que no es va fabricar fins al 1943, per la qual cosa no va poder pertànyer a cap gudari el 1936. I el més curiós és que precisament aquella pistola formava part d’una partida que es va fabricar per encàrrec de la Wehrmacht: és a dir, de l’exèrcit nazi. Serveixi aquest exemple per il·lustrar com la propaganda política modifica al seu aire el passat, silenciant el que no convé, inventant-se el que faci falta.
El màrtir que havia de presidir el panteó d’ETA no podia tenir cap tatxa, i així és com encara ho recorda l’imaginari abertzale, la qual cosa no deixa de resultar sorprenent: no es fixen en el detall que aquella estampa d’heroi llegendari no s’avé amb el fet que, en l’episodi decisiu de la seva epopeia, fos tan vil per assassinar a sang freda i sota els efectes de drogues un home que estava ajupit i d’esquena a ell?
Davant l’oblit de la figura de Pardines, la glorificació d’Echebarrieta es va iniciar en l’instant mateix de la seva mort