Un activista cultural dels anys trenta
Advocat, editor i escriptor, Quim Torra uneix l’estima pel catalanisme de principis del segle XX amb el seu tarannà una mica rígid
Joaquim Torra i Pla va néixer a Blanes el 1962, però seria més feliç si hagués nascut l’any 1912, per exemple. Això li hauria permès ser un dels joves que van aplaudir i van aclamar Francesc Macià quan l’Avi va proclamar, des del balcó del Palau de la Generalitat, el 14 d’abril del 1931, la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. Quim Torra –que és el nom de ploma d’aquest advocat, editor i escriptor– segurament s’hauria sentit decebut tres dies després d’aquella jornada èpica, quan el mític líder separatista hagués rebaixat les seves ambicions i hagués acceptat l’autonomia en lloc de la República, pressionat per Madrid. Macià –l’home que s’havia enfrontat a la dictadura de Primo de Rivera i havia organitzat l’aixecament armat de Prats de Molló que va acabar en judici i exili– va fer un exercici de pragmatisme que el va convertir en primer president de la Generalitat moderna. El candidat a la presidència designat per Puigdemont coneix i estima el catalanisme dels anys vint i trenta, com ha palesat als seus llibres, articles i discursos. De tarannà cordial i amable, les seves formes tenen un volgut punt vintage i, sovint, fa l’efecte que arriba d’una reunió a l’Ateneu amb Josep Carner i Ribalta, Ventura Gassol i Daniel Cardona, figures emblemàtiques d’aquell primer i minoritari separatisme.
Després de dedicar-se al món de l’empresa i de viure a Suïssa un temps per motius laborals, Torra apareix en els cercles culturals del nacionalisme català a partir de l’any 2008, quan funda l’editorial A Contra Vent, un segell independent que recupera autors clàssics de la literatura de no ficció i el periodisme en llengua catalana, a més d’editar noves firmes. Al seu catàleg hi ha des de Josep Trueta fins a Montserrat Roig, passant per Carles Sindreu, Paco Madrid, Màrius Torres, Emili Vigo i Domènec de Bellmunt, entre d’altres. Al seu llibre Periodisme? Permetin!, Torra reivindica la figura i la trajectòria del periodista Eugeni Xammar, un referent que també inspira una de les seves altres obres, Viatge involuntari a la Catalunya impossible, amb què va guanyar el premi Carles Rahola d’assaig l’any 2009. És notòria la voluntat de Torra de rescatar, actualitzar i divulgar un patrimoni que està vinculat a una etapa de
renaixement cultural i efervescència política. La seva tasca és plausible, però va unida a una idealització del període republicà i a una certa nostàlgia per una Catalunya que ja no existeix i que és lluny de les coordenades actuals. També dirigeix la Revista de
Catalunya.
Políticament, Torra es va moure al voltant del partit Reagrupament, que va néixer d’una escissió d’ERC liderada per Joan Carretero, que va ser conseller de Governació del primer govern tripartit, destituït arran d’unes declaracions crítiques amb l’elaboració del nou Estatut i el president Rodríguez Zapatero. Durant un temps, Carretero –que havia estat alcalde de Puigcerdà– va voler articular un independentisme suposadament més clar i més coherent que el d’ERC, que considerava massa condicionat pel seu compromís institucional amb els socialistes. Segons va escriure, calia un independentisme “no subordinat ni al regionalisme de centredreta ni a l’esquerra estatal i que decideixi les seves aliances en funció d’una estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l’horitzó de la llibertat nacional el seu principal referent”.
Aquesta proximitat al partit de Carretero no va impedir que Torra fos captat per l’entorn convergent barceloní en l’etapa de l’alcalde Xavier Trias. Va ser nomenat gerent de l’empresa municipal Foment de Ciutat Vella i, posteriorment, va ocupar el càrrec de director del Born Centre Cultural, un projecte emblemàtic que –arran de la commemoració del tricentenari dels fets del 1714– havia de donar a conèixer una part de la història de la ciutat que el nacionalisme considerava poc atesa pels ajuntaments anteriors. El Born Centre Cultural va ser una excepció dins de la mai encetada batalla per l’hegemonia cultural que els convergents van renunciar a fer, per manca d’idees i per mandra. Després de l’arribada de Colau a l’alcaldia, Torra va passar a dirigir el Centre d’Estudis de Temes Con- temporanis, un de la Generalitat. Torra admira Acció Catalana, el petit partit d’intel·lectuals escindits de la Lliga que no va guanyar mai cap elecció, però les seves idees polítiques connecten molt més –salvades totes les distancies temporals– amb els postulats del partit Estat Català, fundat per Macià, i també –segons com– amb aquells idealistes que volien imitar la lluita irlandesa i van crear l’organització Nosaltres Sols.
Com a activista cultural, el seu moment de més projecció va arribar l’any 2015, quan va accedir de manera inesperada a la presidència d’Òmnium Cultural, arran del pas de Muriel Casals a la política institucional com a diputada escollida dins la llista de Junts pel Sí en les eleccions anomenades plebiscitàries. Torra, que llavors era un dels vicepresidents de l’entitat, va exercir la presidència interina fins que a finals d’aquell any Jordi Cuixart va assumir la màxima responsabilitat. Abans havia presidit l’associació Sobirania i Justícia, i també és soci de l’ANC.
La seva presència a la llista de Junts per Catalunya respon a la seva sintonia amb els plantejaments de Puigdemont i a la seva trajectòria com a activista cultural. Torra és ben vist per totes les famílies de l’independentisme, incloent-hi la CUP, i té imatge de transversalitat i d’esperit de diàleg, alhora que no amaga la seva visió sentimental del fet polític. Amb gran facilitat oratòria, aquest advocat i editor enamorat del món anterior a la Guerra Civil ha demostrat en poc temps ser un parlamentari de ressons clàssics, per damunt de la mitjana habitual. Però, juntament amb les seves virtuts, també es destaca com a punt feble la seva rigidesa estratègica i el seu rebuig a tot el que sembli un excés de pragmatisme o cessió davant de l’adversari. És més un activista que un polític, i això, en aquests moments, provoca molts interrogants.
Està ben vist per totes les famílies de l’independentisme, incloent-hi la CUP
Rebutja tot el que sembli un excés de pragmatisme o cessió davant l’adversari