Seriosa escalada
El problema sempre ha estat l’Iran, i és l’Iran el país amb què Israel acaba de creuar desenes de míssils als alts del Golan. Una vintena de projectils iranians contra posicions israelianes des del costat sirià, i 35 posicions iranianes a Síria bombardejades per les forces aèries israelianes. És a dir, l’ofensiva militar d’Israel en territori sirià més important des de la guerra del Yom Kippur.
Segons el ministre Lieberman, les Forces de Defensa d’Israel (IDF) han destruït “gairebé totes les posicions de l’Iran a Síria”, i la previsió és que l’escalada bèl·lica creixi entre dos països que viuen en tensió permanent. En tot cas, és un fet que aquest creuament de bombardejos és l’episodi més greu que s’ha produït a la zona més sensible de l’Orient Mitjà: el triangle Síria, Israel i Iran. Pot empitjorar? Tots els indicadors disparen les alarmes, i així ho entén Israel, que té en alerta les defenses, preparats els refugis per a la població civil (el Keren Kayemet, per exemple, ha ubicat 50 refugis antimíssils a les zones del Golan més desprotegides) i activades les bateries Cúpula de Ferro de míssils antimíssils. L’avaluació de la intel·ligència israeliana
L’Iran és avui més fort militarment i el seu poder militar s’acosta perillosament a Israel
és contundent: “Els moviments iranians” captats a Síria són “una severa amenaça”, i l’espoleta de la decisió del president Trump de retirar-se de l’acord nuclear amb l’Iran augmenta el risc, encara que probablement és la decisió correcta. De moment només es tracta d’una escalada militar seriosa, però delimitada, i la possibilitat d’una confrontació directa i oberta entre l’Iran i Israel sembla, ara com ara, remota.
Però hi ha motius solvents per a la preocupació? Molts, i tots contrastats amb la realitat. Primer, Iran s’ha enfortit amb la guerra a Síria, utilitzant bases de l’exèrcit sirià per a emmagatzemament de míssils, provant el seu arsenal, creant la logística per a la Guàrdia Revolucionària i rearmant la milícia de Hizbul·lah. Segon, amb la recent victòria dels seus aliats al Líban, ha reforçat la seva presència al país amb la finalitat d’aconseguir una base de submarins a la Mediterrània. I tot això mentre excel·leix en reforçar la seva influència en l’Iraq i manté una guerra ferotge al Iemen. I, tercer, ha reforçat la seva aliança amb una Rússia molt present a la regió.
És indiscutible que l’Iran és avui més fort militarment, està més ben implantat als punts sensibles de l’Orient Mitjà i el seu poder militar s’acosta perillosament a Israel. I tot plegat ho protagonitza una dictadura teocràtica que té per objectiu públic l’aniquilació d’Israel, l’únic país de l’ONU amenaçat amb la destrucció completa.
Amb aquest mapa de riscos, sembla lògic que Israel no perdi ni un minut de temps a destruir les posicions iranianes a Síria, mentre es prepara per a una confrontació més gran. En el seu cas no es tracta de geopolítica, o de poder a la regió. Es tracta de pura supervivència.