L’escola com a munició
L’obsessió de la dreta espanyola amb l’escola catalana ve de lluny. L’últim episodi viscut és el que pretén generar un conflicte a les aules a propòsit del suposat adoctrinament dels alumnes i de voler presentar davant l’opinió pública espanyola que l’escola catalana crea odi i divisió per alimentar d’aquesta manera un relat polític que la realitat desmenteix. Per fortuna, una mentida perquè es repeteixi mil vegades no es converteix en veritat.
Aprofitant el silenci imposat a les escoles per l’aplicació de l’article 155 i l’absència de lideratge polític a Catalunya, el Govern de Rajoy ha volgut instal·lar la idea que a les escoles catalanes s’adoctrina a favor de les posicions independentistes i es margina els alumnes que no les comparteixen. I això ho fan assenyalant determinades escoles i instituts i els seus docents, amb unes acusacions sense fonament i basades en la versió d’una de les parts.
L’escola catalana, com qualsevol altre sistema educatiu del món, no és Alícia al país de les meravelles. Té dèficits i imperfeccions, com tots, però és faltar a la veritat, i sobretot és faltar el respecte als 110.000 mestres i professors que exerceixen a Catalunya –tant a l’escola pública como a la privada–, dir que a les aules s’adoctrina. Ocultar el debat sobre el que passa en el context social dels alumnes i silenciar l’anàlisi crítica de la realitat és negar a l’escola el seu paper fonamental en la formació de ciutadans.
Utilitzar l’escola catalana com a munició en el debat polític espanyol és una cosa que es repeteix. En la cursa entre el Partit Popular i Ciutadans per demostrar qui combat més i millor la pluralitat i la diversitat, hem assistit a campanyes duríssimes que, sense tenir cap connexió amb la realitat, han marcat els seus discursos. De fet, els mateixos que han alimentat la idea d’un conflicte lingüístic a Catalunya són els mateixos que ara alimenten la idea d’un adoctrinament inexistent a les aules.
Sense anar més lluny, els tres primers diputats que Ciutadans va obtenir al Parlament a les eleccions del 2006 van arribar després d’una campanya centrada en la llengua a l’escola. I, mentrestant, un PP a l’oposició recollia firmes contra l’Estatut i emetia falques de ràdio pretenent escandalitzar la gent de bona fe dient-los que a Catalunya no s’ensenyava el castellà.
Més tard, ja amb la majoria absoluta del PP, el que va ser ministre d’Educació, José Ignacio Wert, no va tenir cap mirament a l’hora de presumir que l’objectiu del seu Govern era “espanyolitzar els alumnes catalans”. La frase és literal. Per això, a la llei d’Educació hi va establir el dret dels pares a rebre 6.000 euros per escolaritzar els seus fills en centres privats que impartissin l’escolarització només en espanyol. El fracàs d’aquesta mesura va ser rotund: entre el 2023 i el 2018 només ho van sol·licitar 154 alumnes del centenars de milers que podrien haver-ho fet i no van arribar a 50 les sol·licituds finalment acceptades.
El naufragi d’aquest artifici es va confirmar el febrer del 2018 amb una sentència del Tribunal Constitucional que va anul·lar aquesta mesura política.
I podríem seguir amb polèmiques estèrils sobre la casella de la llengua als formularis de preinscripció i sobre les campanyes d’alguns diaris editats a Madrid que han assenyalat escoles dient que els nens s’han d’amagar a l’hora del pati per parlar en castellà. O que s’han de fer el pipí a sobre si no demanen d’anar al lavabo en català. L’hemeroteca no menteix.
L’informe PISA que elabora l’OCDE situa el sistema educatiu català per sobre de la mitjana espanyola, tot i que encara hi ha reptes importants que cal afrontar.
Curs rere curs, les dades del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu revelen que els alumnes catalans són igualment competents en llengua catalana i castellana al final de les etapes educatives, tant a sisè de primària com a quart de secundària. Les últimes dades disponibles, corresponents al 2016, mostren aquesta realitat: la nota de sisè de primària en llengua catalana va ser de 7,45 i en llengua castellana, de 7,41; i a quart d’ESO va ser de 7,69 i 7,65, respectivament. En el cas de les proves de selectivitat d’accés a la universitat, les diferències son mínimes a favor del castellà. El 2016, la nota que van obtenir els alumnes va ser de 6,09 en llengua catalana, i de 6,17 en llengua castellana. Utilitzar l’escola com a munició pel debat polític és deshonest, injust i temerari. Els 110.000 docents catalans, que cada dia i cada curs donen el millor d’ells mateixos per ajudar les famílies a formar els seus fills, no es mereixen això. Sense cap dubte, tots aquells que de manera irresponsable posen el focus damunt l’escola catalana per intentar fer germinar la llavor de la discòrdia, i així justificar la idea que a Catalunya hi ha odi, un cop més tornaran a fracassar.
El Govern de Rajoy ha volgut instal·lar la idea que a les escoles catalanes s’adoctrina a favor de les posicions independentistes