La sabata desaparellada
Una sabata fora de context resulta una imatge força inquietant. La presència d’una incògnita. O l’empremta d’un esdeveniment. Un senyal que ens posa en alerta d’una cosa inhabitual. La foto fixa del calçat desaparellat és gairebé l’avís de la tragèdia. La imatge del drama o del seu anunci immediat. De la guerra, el naufragi o la catàstrofe. No ens enganyem: en tot cas és alguna cosa separada d’una persona, o el que queda d’ella. El DNI objectual de la pèrdua. De la pena. L’element símbol visual de la desgràcia. I de la desaparició. Un rastre. La sabata d’un nen o d’un adult conformat i deformat per la personalitat d’un peu, per l’ús, per la feina, pel desgast de camins, carrers, jardins i cases. Per la vida
J.-P. VILADECANS, viscuda poc o molt. Pels anys dels vells o per la brevetat de la infantesa. Les sabates perdudes, inertes, inanimades, pertanyen o van pertànyer a un subjecte real, a uns peus que són d’un cos sencer. El cos d’algú.
Fotoperiodistes i corresponsals han narrat destruccions, guerres, bombardejos, amb el primer pla d’una sabata corbada, foradada, empolsada. O el colpidor desenllaç d’un rescat o un naufragi contat per la imatge del calçat solitari abandonat a la platja. Munts de sandàlies i espardenyes: les restes i els rastres de l’èxode i de l’emigració. Una narrativa visual molt cinematogràfica. Un tràveling, llarg o llarguíssim, que s’inicia en una solitària sabata i llisca cap a l’horror. Un codi estètic recurrent en totes les arts visuals, que ens posa en guàrdia, un sobreentès. Al carrer, a la ciutat, veure una bota o una sabatilla ja ens esglaia. Amb la mirada plena d’interrogants busquem explicacions: una sabata, una ambulància, més enllà: algú estès…
Van Gogh el 1886 va pintar un quadre amb dues sabates, barreja entre uns esclops i un calçat de camp, una mena de botins amb llegenda. Una representació dramàtica, que va originar una poètica anàlisi de Heidegger. Magritte, un pintor que pensava, va plasmar uns peus humans que es transformen en sabates. Una transfiguració lírica i estàtica. Inquietant. Pell i pell.
Al món contemporani abandonat per la filosofia i la poesia, fraccionat per múltiples especialitzacions científiques i tecnològiques, que la imatge d’un calçat desproveït del seu peu ens produeixi encara una sensació d’angoixa fa pensar. Una imatge que fa segles que ens inquieta. Un símbol encara no homologat.