Comportar-se amb criteri
Parlar dels caràcters nacionals i col·lectius condueix inevitablement a la lleugeresa i al tòpic. Pel que fa a Catalunya, aquest tòpic solia incidir en la serietat dels catalans, la seva professionalitat i entrega al treball, realisme, moderació i cautela. En realitat en la llarga història de Catalunya hi ha hagut de tot, però, entre les moltes possibles, l’estampa del català del seny és de les que més s’havien escampat, fins que les recents turbulències la van deixar en suspens indefinit.
Com qualsevol estereotip, aquest no va sorgir per casualitat, sinó que ha comptat amb uns teòrics que el van elaborar. Potser el primer d’ells va ser l’advocat Narcís Feliu de la Peña, que en el seu llibre del 1683 Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas ja va establir una tipologia d’aquells talents que distingien la comunitat. El capítol V el va dedicar a l’“Enginy, habilitat i natural inclinació dels catalans a les ciències, l’art de marejar i la mercaderia”. En la seva perspectiva, el passat bèl·lic català de l’edat mitjana havia donat pas, per bé, a una fase en la qual “con el ejercicio honesto del comercio, todo sobra, y faltado, todo falta, pues es el único medio para adquirir dineros, con los cuales se alcanza todo”.
Feliu, home de confiança dels emprenedors del moment, instava a apostar per la indústria tèxtil i somiava posar en marxa una “gran companyia” com les que hi havia a la Gran Bretanya i Holanda per assistir la navegació i el comerç, idea que no va prosperar. Però aquí queda la seva tesi que els catalans som, abans que res, uns bons comerciants, i en aquesta ocupació hem de centrar-nos.
Un altre important encunyador de la imatge seriosa del català va ser Jaume Balmes. Les noves generacions el coneixen pel carrer que va de la plaça Kennedy a Pelai, però aquest sacerdot de Vic va ser l’autor més llegit i reeditat de l’Espanya
Balmes animava a actuar assenyadament; sospito que tornarem als seus ensenyaments
del segle XIX. Josep Pla el considerava “un home intel·ligentíssim, d’una sagacitat impressionant”.
En la seva curta vida (1810-1847), Balmes va publicar un bon nombre d’extensos volums entorn de qüestions teològiques i religioses (com ara El protestantismo comparado con el catolicismo ),i també va abordar qüestions polítiques des d’una perspectiva moderada i monàrquica. Però va ser sobretot un llibre breu el que el va fer arribar als públics més diversos. A El criterio, Balmes elucubrava sobre les diferents maneres de “pensar bé”, a fi d’aplicar-les a la vida pràctica. Insistia molt en “el mal influx del cor”. Per pensar bé, deia, es requereix ànim tranquil. La conducta humana no s’ha de governar per impressions, sinó “pels consells de la sana raó”. “Procedir a l’aventura, abandonar-se cegament a les inspiracions del cor, és exposar-se a tacar-se amb la immoralitat i a cometre una sèrie d’errades que acaben per portar terribles infortunis”.
Aquesta crida a la racionalitat i el seny sona avui molt antiga i poc romàntica, però en la vida gairebé tot és cíclic, i alguna cosa em diu que en un moment o altre els catalans haurem de tornar a la saviesa del bon Jaume Balmes.