Lançon és Charlie
Trenta trets, dotze morts i onze ferits. Aquest és el balanç de l’atemptat contra la redacció de la revista Charlie Hebdo. El 7 de gener del 2015 dos encaputxats van interrompre el consell de redacció amb la intenció d’assassinar tots els assistents. Philippe Lançon, periodista del Libération i col·laborador del setmanari, va sobreviure després de rebre una bala a la mandíbula. El contrast entre la mala llet satírica i laica del setmanari i el terrorisme religiós dels assassins va provocar una onada de consternació que es va transformar en la constatació d’una amenaça global contra les llibertats. Tres anys més tard, Lançon ha publicat un llibre extraordinari, Le lambeau (el títol fa referència tant a la idea del penjoll de carn que li va quedar com a mandíbula com a un tros de paper esquinçat o la pell que, en cirurgia, s’empelta per reparar cicatrius).
Publicat per Gallimard, són 509 pàgines de crònica minuciosa dels intents de reconstrucció facial i de l’esforç per refer-se psicològicament. No és un llibre de superació. El punt de vista literari, en primera persona, manté l’instrumental d’un cronista entestat a no allunyar-se de la seva veritat personal i de l’ona expansiva, més col·lectiva, del que li està passant. Com als grans llibres, l’ingredient que l’eleva a la categoria d’inoblidable és l’estil, precís, amb un control prodigiós de la dosificació emocional i un combat amb el propi pudor que no defuig ni l’egoisme ni la vanitat. Les operacions, els abismes entre el pànic i les expectatives, la consciència de no ser un pacient com els altres, l’atenció constant d’amics, familiars i col·legues, que converteixen els passadissos de l’hospital en lloc de peregrinació, les visites del president Hollande... I els detalls clínics, en comptes d’intimidar el lector amb l’amenaça de la documentació, són vitals per entendre la proesa de convertir un forat al mentó en alguna cosa remotament semblant a una mandíbula reconstruïda.
El més interessant és sentir com, amb instruments literaris i no morals, l’autor dona vida a l’exèrcit de persones que, com en la construcció d’un pont o un gratacels, treballen per retornar-li una vida gairebé normal. Incomptables estades al quiròfan, problemes de rebuig, retrocessos i avenços que es confonen en una boira de medicació i de culpa i, en tot moment, el filtre d’un periodista que, en els pitjors moments, s’aferra al que més el commou: el jazz, els llibres de Proust o de Kafka, la música de Bach o la guitarra de Niño Josele. Lançon defineix aquest gènere com a “novel·la de cirurgia”, i afegeix: “Les novel·les de cirurgia són novel·les de cavalleria”. Aquest llibre ho és. I hi apareixen, com un malson que complementa el paisatge general, els atemptats de Barcelona i Cambrils. I, com a element de cohesió, l’estil d’un gran escriptor: “Sempre m’han molestat els escriptors que diuen que escriuen cada frase com si fos l’última de la seva vida. És donar massa importància a l’obra, o massa poca a la vida”.
Com als grans llibres, l’ingredient que l’eleva a la categoria d’inoblidable és l’estil