Xiulades i murmuris
Tota legislació, l’esportiva inclosa, s’ha de renovar periòdicament per adaptar-se als conceptes socials dominants i als requisits dels temps. A Espanya anem per feina, però amb senyals contradictoris. Per exemple, en l’escala de mostres de desaprovació susceptibles de sanció administrativa, o fins i tot penal, es podria pensar que les xiulades són més greus que els murmuris. Però no.
Ha passat, per exemple, que mentre l’Audiència Nacional ha decidit que les xiulades i les esbroncades que es puguin sentir en un esdeveniment esportiu ja no són delicte, perquè formen part del dret a la llibertat d’expressió, hi ha qui sosté que els murmuris –per exemple, els de Messi per “pressionar” l’àrbitre al túnel dels vestidors durant el clàssic de fa poc–, s’han de reprovar i, eventualment, sancionar.
Si a Messi no li caurà un pal és perquè el col·legiat que va dirigir el partit, Hernández Hernández, va tenir l’encert de no perdre el temps redactant l’acta amb una transcripció detallada de les seves experiències anant cap a la dutxa gratificant, un cop acabada la primera part. El de Rosario és un murri, i en lloc de facilitar a les càmeres una d’aquelles horribles imatges de diàlegs censurats, en què els jugadors surten tapant-se la boca perquè no se’ls pugui llegir els llavis, va aprofitar les ombres del túnel per caure sobre l’amic Hernández Hernández –en aquell passadís hi devia haver eco–, i llançar-li una arenga.
Si arriba a fer això sobre la gespa, me’l crucifiquen, per molt que es tapés la boca. Però tot ha quedat en un supòsit, sense so ni imatge que provin el delicte. En canvi, Piqué, que és un artista de la pista, se les va enginyar perquè de part seva sí que tinguem tota mena de
Com diria Woody Allen, Sergi Roberto va ser expulsat per permetre que Marcelo li pegués amb la cara al puny
testimonis gràfics. Primer, quan aplaudeix Hernández Hernández –té gràcia que als àrbitres se’ls anomeni pels dos cognoms, amb risc d’incórrer en cacofonia, com en aquest cas– quan va fer fora Sergi Roberto per permetre –com va dir Woody Allen en una situació semblant– que Marcelo li pegués amb la cara al puny. I després quan va muntar un passadís de pega, després d’haver esbroncat Nacho al túnel dels vestidors mateix, però en un punt on –oh, casualitat– sí que hi havia una càmera per gravar.
En conclusió, ara que els xiulets i les xiulades ja no són delicte –per bé que sembla que sí que ho són les samarretes grogues–, proposo despenalitzar els murmuris. Si Messi té una cosa a dir a l’àrbitre, que ho faci amb llum i taquígrafs, perquè ens n’assabentem tots i puguem procedir al corresponent elogi o escàndol, segons les tendències de cadascú. De Gareth Bale i de Luis Suárez no en dic res. El primer gairebé trenca la cama a Umtiti i el segon, més subtil, va demostrar que al seu costat Bruce Lee era un aprenent.