Alonso defuig la nostàlgia
“Mantinc la motivació perquè soc competitiu”, diu quan fa 5 anys que no guanya
No hi ha mal que duri cent anys... ni cos que ho aguanti. Fernando Alonso ja ha complert cinc anys de condemna: no guanyar a l’F-1. Complirà el primer lustre sense portar-se una victòria a la boca aquest dissabte, 12 de maig, l’últim dia que va inscriure el seu nom en el llibre dels guanyadors del gran circ. Era l’any 2013 al circuit de Montmeló, quan pilotava per a Ferrari, en una cursa intensa, davant el llavors company Felipe Massa i Kimi Räikkönen, després d’arrencar del 5è lloc. L’asturià ho recordava ahir sense nostàlgia, i va dir que se sent “orgullós i motivat” cada vegada que fa “una actuació única”.
Definitivament, Alonso ha hagut de buscar la motivació en altres satisfaccions pilotant, que no siguin destapant el xampany. Per exemple, remuntant posicions contra vent i marea amb un cotxe poc competitiu, com se li ha sentit dir repetidament durant els tres últims anys a McLaren. “Una de les millors curses de la meva vida”, deia després d’acabar 7è a Bakú, per exemple.
Qüestionat per aquest diari sobre com ha pogut mantenir la motivació tot aquest temps sense haver guanyat una sola prova a l’F-1 (93 curses en aquests cinc anys, com es veu en el quadre adjunt), Alonso adoptava un to seriós, reflexiu: “Mantinc la motivació perquè soc una persona competitiva. M’encanta guanyar”. I tornava a l’exemple de Bakú: “Cada vegada que tingui un cotxe que sigui a prop de la victòria, ho intentaré. Vaig fer algunes curses millors els últims cinc anys, fins i tot millor que l’última victòria del 2013, tot i que no guanyés. La de Bakú n’és una. Probablement no faré mai una cursa com la que vaig fer a Bakú, i vaig acabar 7è”, recordava, després de salvar l’abandonament per una doble punxada, portar el cotxe arrossegant a boxs, reincorporar-se 17è i escalar 10 posicions. Herois de barri sense xampany de podi. “És difícil veure-ho des de fora, però em sento extremadament orgullós i motivat cada vegada que faig una actuació única”.
En aquesta quarta temporada amb McLaren, ara amb motor Renault, Alonso es mostra més esperançat. Estan millor que amb el motor Honda, el cotxe és més competitiu, de classe mitjana, “però no som on volíem o on esperàvem a l’hivern”. “Tot i això crec que el començament de temporada no ha estat gaire dolent, en termes de resultats i de nombre de punts. Som darrere (d’on volíem), però alhora ha estat un inici molt positiu: som l’únic equip que ha completat les quatre curses amb els dos cotxes, hem puntuat en cada cursa i som quarts al Mundial de Constructors”.
I per a aquest GP a casa? Quines millores esperen? Hi haurà un pas endavant? Alonso recorria al tòpic més usual quan el Mundial arriba a Montmeló, el gastat “tots porten novetats i tots milloren unes dècimes”, però mantenia una mica d’incertesa, vestit de secretisme, quan li preguntaven sobre les novetats que han provat al simulador. –Què n’esperes? –Un cotxe més ràpid... –Cap detall més? –Això voldríeu saber... Les esperances alonsistes estan dipositades en el secretisme sobre les seves sensacions amb el nou morro del McLaren. Malgrat que la condemna no l’hi treu ningú.
“És difícil veure-ho des de fora, però em sento orgullós i motivat cada cop que faig una actuació única”