“La mare em va donar permís per matar-la en una obra”
Tinc 38 anys. Vaig néixer a Inchon (Corea del Sud) i visc a Seül. Soc dramaturga i escriptora. Estic casada, sense fills. Política? Que no oblidi els que van patir i van morir. No tinc creences religioses. M’honra ser l’escriptora predilecta dels joves su
Els joves sud-coreans devoren els seus relats. Un honor i una responsabilitat de la qual gaudeixo íntimament: soc molt tímida.
Qui és el primer a llegir el
que escriu? La conte meva i em germana va dir: “El bessona. teu personatge Li vaig passar es cuina un unes verdures: millor algues, germana”.
I vostè li va fer cas?
Sí. Ens vam criar juntes en un poble pesquer, veient el mar.
Evoqui’m una estampa d’infantesa.
La meva germana i jo contemplem una flor.
Què hi volien veure?
Com creixia.
Tenien un llenguatge secret?
No. Però emmalaltíem juntes. Ens comunicàvem sense dir-nos res. I així seguim.
Com l’ha marcat ser bessona?
La meva mare em va explicar que, al néixer, el meu pare va dir: “Podem donar una de les dues en adopció, que som pobres”.
Tan pobres com per fer això?
El meu pare era barber de poble, la meva mare servia fideus en una tasca.
Però les van mantenir juntes.
La meva mare va replicar: “Totes dues són nostres, les criarem juntes”. No sé si era broma.
Déu n’hi do.
Però és cert que la guerra de Corea va provocar molts casos d’adopcions...I de vegades m’ho plantejava de nena...
Què es plantejava?
Imaginava que m’adoptava una família americana: “Quina serà l’última paraula coreana que oblidaré?”. Això em preguntava!
Quina creu que seria?
Abuba.
Què és abuba?
El drap nuat en el qual una mare coreana de poble transporta a l’esquena el seu nadó.
Veig que ja era escriptora de petita.
Em sento molt unida a la meva mare. En un relat havia de matar-la, i no m’atrevia. Li vaig trucar per demanar-li permís. “Mata’m”, em va contestar. “Això porta bona sort”, em va animar.
Què fa avui la seva germana?
És filòloga.
I què la va portar a vostè a escriure?
Vaig estudiar art dramàtic per sortir més barata als meus pares. Veia obres de teatre i pensava: “Jo puc explicar les meves coses”.
Què li ve més de gust escriure?
El que m’agrada és fixar-me en les persones i en mi mateixa.
De la mateixa manera que es fixava en aquella flor.
Ah, doncs sí.
Què va ser el primer que va escriure?
Vaig ser concebuda i vaig néixer a la vora del mar. Vaig voler entendre-ho, escrivint-ho. Els llocs, els espais físics, em toquen de prop. Sigui un poble costaner, sigui un supermercat, sigui un motel. Els motels donen per a molt.
Sobre què versen els seus relats?
Ja no escric sobre ferides de la guerra, com la generació anterior, sinó sobre espais, qüestions i relacions quotidianes.
Per què creu que agraden tant els seus contes als joves?
No tenen les oportunitats que van tenir els seus pares de prosperar, que ho van fer. I ara? Ara, res. Gaudeix del que tens, perquè això és el que hi ha. És el que troben en els meus personatges: són ells mateixos.
Com són els joves sud-coreans?
Bastant individualistes.
Els interessa la relació entre les dues Corees?
Moltes famílies tenen parents a Corea del Nord i els agradaria poder contactar-hi.
És el seu cas?
No, jo no tinc parents al Nord.
Sembla que hi comença a haver acostaments Nord-Sud...
La península coreana acabarà unificant-se, així ho veuen els joves del Sud.
I els del Nord?
Poc en sabem, tancats en un règim encotillat i hermètic, cosa que m’afligeix per ells, sobretot pel llenguatge...
Pel llenguatge?
Al Sud el llenguatge és dinàmic, es reinventa per explicar la realitat canviant, però al Nord... no crec que puguin renovar el llenguatge, atès el seu temor pel càstig.
D’això se’n diu dictadura.
Sí. Com m’agradaria relacionar-me amb escriptors nord-coreans!
Què milloraria de Corea del Sud?
És una societat addicta a la velocitat. Però, cap a on va? La meva societat s’hauria de preguntar cap a on vol anar.
Per això escriu contes?
I novel·la curta. La velocitat coreana ho demana.
Què esperona més la seva creativitat?
Escric amb regularitat cada dia, hi poso tota la meva energia, no deixo d’escriure mai, però res no m’esperona més que la data de lliurament.
Està escrivint ara alguna cosa, mentre vostè i jo conversem?
Tinc sempre alerta els sentits, així és com s’escriu!
Sortiré en algun relat seu?
És possible, i també pot sortir aquella dona que acabo de veure per la Rambla vestida amb un xandall del Barça.