Tintín espera Godot
El dibuixant escocès Tom Gauld presenta al Festival Primera Persona del CCCB les seves populars tires humorístiques sobre literatura
Ales seves enginyoses tires gràfiques literàries per a The Guardian les germanes Brontë apareixen al videojoc Super Mario Bros, les aventures de Tintín les escriu Samuel Beckett –figura clau del teatre de l’absurd– i les distopies de J.G. Ballard es converteixen en contes infantils com ara L’osset Ballard viu atordit per la medicació en una tecnoutopia infernal. També imagina Guerra i pau publicat per un diari digital amb vinyetes com “Aquests dos homes es van batre en duel. Ni t’imagines el resultat!” o “29 dades increïbles de Napoleó Bonaparte. Al·lucinaràs amb el número 4!”. Són tires minimalistes, esquemàtiques, absurdes i serioses, que es riuen dels estereotips de l’alta literatura, dels escriptors, de les editorials i, per descomptat, del nostre món. I el seu autor és l’escocès Tom Gauld, que ahir va parlar al Festival Primera Persona del CCCB. Salamandra acaba de publicar les seves tires –En la cocina con Kafka– i l’any passat l’emocionant novel·la gràfica Un policía en la luna, sobre el sentit de les nostres feines, les utopies que declinen i l’amor.
Sobre el seu minimalisme, Gauld recorda que a les tires còmiques “com més simple el dibuix més espai deixes per al lector per posar els seus sentiments, aconsegueixes emocions més poderoses que amb un personatge exterioritzant-les sense parar. Intento dirigir el mínim possible els sentiments del lector”. Un humor sec, assenyala, al Buster Keaton, “divertit no perquè emeti emocions sinó perquè és pla, perquè pretén ser seriós”. Amb afegits bojos, esclar: li agrada la ciència-ficció de sèrie B i afegeix, robots, coets i astronautes que “soscaven el tema intel·lectual, m’agrada riure’m de la literatura, però més per amor que per ira satírica”, somriu. Kafka apareix regularment a les seves tires “perquè el lector té una idea clara de com són les seves històries: fosques, sobre la dificultat de la vida i de final trist”, sintetitza, “i pots jugar amb això, com en la tira en què Kafka participa en un programa de televisió anglesa en el qual fan postres dient frases depressives dels seus diaris”.
Tampoc no falta existencialisme a Un policía en la luna. A la novel·la gràfica el satèl·lit ha estat colonitzat, però a poc a poc els pioners l’abandonen: la vida pràctica a la lluna és molt avorrida. I hi ha un policia lunar gairebé sense feina que es qüestiona quin sentit té. La seva existència. “A les tires gràfiques gairebé no tinc temps per pensar i a les novel·les gràfiques sí i això em posa en pànic existencial”, riu Gauld. “Em pregunto què vull dir, què signifiquen, i per això hi ha malenconia”.A això s’hi afegeix que l’obra, diu, “s’inspira en la realitat dels aterratges a la lluna. Durant poc temps vam portar gent a la Lluna i hi anaven amb cotxe. Va ser només un moment els seixanta i els setanta. Després res d’aquell optimisme per la tecnologia, el futur, viure a la lluna. Avui tot és més cínic, Elon Musk envia coets a l’espai però associat al capitalisme, vendre cotxes... Potser sempre va ser així”.
Alguna altra utopia ha caigut també per ell: “Soc escocès, visc a Londres, tinc amics d’arreu del món, semblava que les coses anaven bé, potser tenia una vida privilegiada. Ara sembla que ens hagin tret la catifa sota els peus. Jo vaig voler que Escòcia i Anglaterra seguissin juntes en el referèndum i em va alleujar que ho fessin, de manera que el Brexit va ser un xoc”.
Gauld porta les germanes Brontë fins al món de Mario Bros, i les distopies de Ballard fins als contes d’ossets