Les vides suspeses
Subsaharians que no aconsegueixen arribar a Europa queden bloquejats al Níger per la vergonya de tornar a casa
XAVIER ALDEKOA
Agadèz (Níger)
AAlex Jallah la Mediterrània el va derrotar. Durant una odissea de gairebé deu anys des de la seva Libèria natal cap a Europa, Jallah va travessar fronteres i deserts, el van estafar, va patir robatoris, tortures i segrestos i gairebé es mor de set; però no es va plantejar mai aturar el seu camí cap a una nova vida. Fins que va arribar al mar. Els ulls se li omplen de llàgrimes quan recorda el moment en què va arribar a la costa de Líbia i es va disposar a pujar a un bot precari per intentar travessar cap a Itàlia. Es va quedar paralitzat. “Vaig tenir por. Vaig tenir por. El mar em va terroritzar. Molta gent moria...”. A l’últim instant, Jallah va fer marxa enrere. Han passat uns quants mesos des que va decidir tornar per on havia vingut i tornar a Níger, però encara ha d’aturar la seva explicació diverses vegades per empassar saliva. Quan s’enfonsa, amaga el rostre entre les mans i repeteix entre sanglots el nom de Lobetto, la filla que va acomiadar a Monròvia quan era un nadó i que ara està a punt de fer deu anys. “Vull estar amb ella, però no puc tornar amb les mans buides. Tinc tanta vergonya! No puc tornar sense res, tothom se’n riurà”. Jallah ha començat a treballar de perruquer al barri de Gamkale II de Niamey, la capital de Níger, però els dies amb sort només guanya 1.000 cefes —1,5 euros— i per a ell estalviar és impossible. “Com tornaré? No tinc res. Estic atrapat”.
Níger s’ha convertit en el refugi de mil vides suspeses. Joves subsaharians que han fracassat en l’intent d’arribar a Europa i que han abandonat la seva ruta per por, després de patir experiències traumàtiques o quedar-se sense diners, queden bloquejats en territori nigerí sense opcions ni voluntat de continuar endavant ni de tornar als seus països. Són els habitants d’uns llimbs terrenals amb gust de derrota que no surten a les estadístiques però que il·lustren la desesperança dels qui han abandonat per força el somni migratori cap al Vell Continent.
Per al religiós genovès Mauro Armanino, de l’ordre de Missions Africanes i que treballa a Niamey amb migrants des del 2011, la pressió familiar és una llosa massa pesada per a alguns. “Les famílies d’aquests nois són molt humils i van vendre vaques o terres per pagar el viatge del seu fill a Europa; quan no ho aconsegueixen, no s’atreveixen a enfrontar-se a la humiliació del fracàs”. Segons l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), des de l’any 2014, unes 500.000 persones han arribat a costes italianes per la ruta central de la Mediterrània, la més perillosa i que ha provocat almenys 15.000 morts al mar els últims quatre anys. No hi ha xifres sobre els que vaguen atrapats a mig camí, però només cal passejar pels voltants de l’estació d’autobusos d’Agadèz o els guetos on viuen els migrants clandestins per trobar els qui han abaixat els braços.
Per al liberià Laurent Davis i també per a l’Emmanuel, de Benín, l’opció de continuar cap al nord es va esfumar fa temps. Després de ser assaltats per bandits al desert, passen els dies vagant entre els autobusos, implorant per un plat de menjar o carregant sacs a canvi d’unes quantes monedes per passar el dia. Com que en Laurent només sap anglès i desconeix el francès o l’àrab, les llengües locals més habituals, les seves possibilitats de trobar una feina són escasses. “La vida no ha estat fàcil per a mi. Reso a déu cada dia per trobar una sortida. Si pogués tornar enrere no tornaria a intentar aquest viatge, he patit molt. Ara només vull treballar”.
De vegades, el somni dels qui continuen cap endavant es fon amb el dels qui s’han donat per vençuts. Fa vuit mesos que l’ivorià Arnaud Zokou està encallat a Agadèz. Viu en una casa de tova sense finestres amb una dotzena de migrants que esperen el senyal del traficant per pujar a un totterreny i travessar el Sàhara, però ell no pensa tornar-ho a intentar. Quan els seus companys d’habitació es vanten de no tenir por del desert, ell abaixa el cap i colpeja amb la punta dels dits un bidó groc que li serveix de seient. Al final, quan els altres no escolten, se sincera. “Jo no puc més. És massa dur i perillós, jo sé com és el desert, sense aigua ni menjar. No vull morir ni que em robin una altra vegada”.
L’horror libi, on es produeixen segrestos o vendes d’esclaus, i l’augment del control fronterer promogut per la Unió Europea i diversos països africans en l’acord de la Valletta (Malta) el 2015 han augmentat els obstacles per als migrants.
L’última vegada que Zokou va intentar arribar a Líbia, va ser detingut per la policia nigerina i empresonat durant setmanes. Sense diners ni possibilitat d’aconseguir una feina –molts migrants no es deixen veure pels carrers d’Agadèz per temor de ser capturats per les autoritats–, Zokou diu que tampoc no pensa tornar a Costa d’Ivori. “Tornar pobre? No és una opció”. Per a ell, l’única possibilitat és esperar perquè, assegura, encara conserva, encara que tènue, una petita esperança. “Si Déu vol, algun dia potser tinc un cop de sort”.
En altres casos, l’entrada als llimbs és per obligació. A l’estació de Wadata, a l’est de Niamey, més d’un centenar de joves, la majoria de Guinea i Mali, s’estan a qualsevol racó en espera que l’IOM els torni a casa. Tots han estat expulsats d’Algèria, on treballaven o buscaven la manera d’arribar a la Mediterrània. Isiaga Bangoura, de 25 anys, assegura que un dia les autoritats algerianes van fer una batuda, els van prendre tot el que tenien i els van abandonar a la frontera de Níger. Els altres, que l’escolten en rotllana, assenteixen indignats. Bangoura diu que ha patit massa i necessita descansar, però que quan el portin al seu país no tornarà amb la seva família. “No els diré res. No vull que sàpiguen que he fallat. Sense diners no puc tornar. Intentaré buscar feina i si tinc sort, ho tornaré a intentar. Si no, no sé què faré”. Alguns dels que l’envolten, tornen a assentir.
“No puc tornar amb les mans buides. Vull tornar, però em fa vergonya tornar sense res”