Els temes del dia
L’horitzó polític davant l’arribada simultània a la presidència de Quim Torra i Pedro Sánchez, i la clausura del Festival Primavera Sound.
DISSABTE passat va prendre possessió a Barcelona el nou Govern. No ha estat fàcil arribar a constituir-lo. Han passat gairebé cinc mesos i mig des de les eleccions del 21-D. I en aquest període han proliferat les argúcies i les demores orquestrades des de Brussel·les o Berlín per Carles Puigdemont. Sens dubte, perquè es va anteposar la política de confrontació amb l’Estat espanyol al dret i la urgència que té qualsevol comunitat, en aquest cas la catalana, a ser administrada amb tota l’eficàcia possible. Voldríem pensar que tot això ja forma part del passat. Puigdemont va designar Quim Torra com el seu president vicari. Però de fet és a Torra i als seus consellers a qui els correspon ara empunyar les regnes del Govern, per fer front als problemes més urgents, donar resposta a les necessitats dels catalans i planificar un futur de progrés.
La presa de possessió del Govern dissabte passat gairebé ha coincidit amb la del nou Govern espanyol, prevista per als propers dies. Aquesta coincidència arriba, com és ben sabut, després que triomfés la moció de censura socialista amb què Pedro Sánchez ha fet fora de la Moncloa Mariano Rajoy. És obvi que aquest canvi de cicle ens situa davant un horitzó complex, en el qual no serà fàcil traçar polítiques de consens entre totes les formacions que van donar suport a la moció. Però cal intentar-ho. No hem d’ignorar que aquest canvi ofereix avantatges per a Catalunya. I per a Espanya. Almenys, tres avantatges.
El primer avantatge és un escenari polític estatal en el qual la tensió s’ha vist relaxada. Les ofertes de diàleg que Pedro Sánchez va fer dijous i la bona recepció que aquestes ofertes van trobar en l’independentisme –totes teixides en discrets contactes previs– abonen un terreny més propici al desbloqueig de la situació política a Catalunya i, fins i tot, a trobar sortides a l’impasse actual. El segon avantatge és que sobre la base d’aquesta distensió recuperada hauria de ser més fàcil explorar vies que ens condueixin a millores en l’autogovern català. I el tercer avantatge és que es donen ara unes condicions més bones per refer el diàleg institucional i, per tant, una certa normalitat en les relacions entre les diferents administracions.
Aquests tres avantatges, degudament manejats, ofereixen una nova oportunitat per a Catalunya, amb un potencial que ara les forces catalanes amb representació al Congrés dels Diputats i corresponsables de l’arribada d’un nou Govern han d’explotat. És a dir, el PDECat i ERC, dues formacions que sumen quinze escons a Madrid, per bé que la seva influència recent ha estat molt inferior a la dels cinc diputats del PNB, capaços primer de salvar-li els pressupostos a Rajoy i, poc després, de desallotjar-lo de la Moncloa.
Cada temps presenta la seva oportunitat, a l’abast de qui la sàpiga aprofitar. Sovint, això requereix un plus de pragmatisme. El PDECat sembla que s’ha posat a caminar per aquest camí en els contactes amb Sánchez previs a la moció. També va mantenir després aquest to, sense renunciar a les seves reivindicacions, des de la tribuna d’oradors. ERC, per la seva banda, ja ha donat els últims mesos signes de pragmatisme, sobretot en comparació amb les polítiques de Puigdemont. Però algun dels seus representants característics –per la seva agressivitat– al Congrés potser no respon al perfil idoni per uns temps que demanen més esperit constructiu i més responsabilitat.