Joguines que envelleixen
El Museu d’Antropologia dedica una gran exposició als populars ninots del ‘baby boom’ quan fa 50 anys que es van crear
El Museu d’Antropologia de Madrid celebra el 50è aniversari dels Madelman amb una exposició que analitza a través d’aquestes joguines –ideades a Barcelona i fabricades a Madrid– l’evolució d’una generació que s’ha fet gran amb aquestes figuretes en el record.
La gent al voltant dels quaranta i cinquanta anys criats a Espanya que visitin el Museu d’Antropologia de Madrid fins al 14 d’octubre se sentiran en una mena de túnel del temps cap a la seva infantesa així que traspassin la porta de l’edifici. Als expositors i vitrines repartits pel vestíbul i a tres sales del centre l’esperen 250 exemplars de Madelman que, amb les seves variades vestimentes, vehicles, armes i altres estris de guerra o aventura, tocaran la fibra dels seus millors records.
Encara que no és aquest l’únic motiu de l’exposició organitzada amb motiu del cinquantè aniversari del popular ninotet; sens detriment d’aquest inevitable vessant nostàlgic, la mostra també busca il·lustrar el públic sobre un determinat canvi en la manera de jugar dels nens espanyols en connexió amb altres importants alteracions en la vida social, econòmica i cultural d’ells i dels seus pares durant els anys del baby boom. Els mateixos anys de la rebel·lia contra gairebé tot, del desenvolupament urbà, de l’aparició de la classe mitjana i de la transició política.
Els Madelman són un invent català, tot i que es van fabricar a la factoria adquirida a Manufacturas Delgado, Industrias Madel –d’aquí el nom del producte–, a San Martín de la Vega (Madrid).
L’empresari barceloní Josep Maria Arnau, fill de l’amo de la gran joguineria Exin, juntament amb el madrileny Andrés Campos, van comprar la fàbrica i hi van desenvolupar el que en principi havia de ser un ninot semblant als Gi Joe llavors de moda als EUA.
L’escultor, pintor i inventor barceloní Alfonso Díaz Alarcón, fins aleshores dedicat a les talles religioses, va crear el prototip inicial i els primers models. La seva principal innovació respecte al seu antecedent americà va ser un eficaç sistema d’articulació que dotava les peces de notable mobilitat i resistència. El mecanisme donava tan bon resultat que “fins i tot japonesos van intentar copiar-los”, va explicar en la presentació el director del Museu, Fernando Sáez.
La producció va arrencar el maig del 1968, i no va parar fins al 1983. Els Madelman es van vendre amb un èxit aclaparador des del primer dia i sobretot als setanta. Venien en estotjos de mides molt diverses, des de la més senzilla “caixa vermella” fins a l’enorme de les “missions”, passant pel “superequip”. Les sèries temàtiques Safari, Expedició polar, Pirates, Espai, Al fons del mar i per descomptat Oest americà van ser algunes de les més sol·licitades. La coloració de totes les caixes es va encarregar al també barceloní Lluís Bargalló.
L’exposició, oberta divendres, es titula 50 anys de Madelman. Una mirada antropològica a la col·lecció de José Manuel Cortés .I és que tots els elements reunits procedeixen del préstec d’aquest col·leccionista. Dissenyador gràfic de 52 anys, Cortés feia algun temps que considerava la possibilitat d’ensenyar al públic el tresor que acumulava des de la seva infantesa. Entitats com Fundació Telefónica i l’Obra Social de La Caixa s’hi van mostrar interessades, segons va revelar, però al final es va inclinar pel Museu d’Antropologia.
Els homenets que “ho poden tot”, diu l’eslògan, mostren “com ens vam formar i com ens vam transformar” els membres d’aquestes generacions dels seixanta i els setanta del segle passat, va dir Fernando Sáez, també de 52 anys, que tenia alguns Madelman quan era petit. “Els nois vam començar a vestir ninots, tot i que per descomptat amb models representatius del tipus viril i aventurer que imperava” i sota uns conceptes i valors que avui serien com a mínim “políticament incorrectes”, va afegir.
El Madelman va tenir dues èpoques. En la primera, entre el 1968 i el 1976, no tenien peus i les cames anaven ancorades al calçat. I els trets eren una mica aliens a l’espanyol mitjà. Els ninots es van fer més morenos i llatins en la segona etapa, quan a més els creadors van treure al mercat “la companya de Madelman”, rebatejada com Madelmana.
Aquesta evolució es veu perfectament en la mostra. El visitant es pot il·lustrar a fons sobre la vida i les vicissituds dels “homes articulats disposats per a l’acció” (un altre lema). També pot deixar constància de les seves evocacions durant el recorregut, mitjançant un missatge escrit a la pissarra de 12 metres disposada a aquest efecte. O emportar-se un record fotogràfic després de posar a la caixa a escala humana instal·lada amb aquesta finalitat. Si és veritat que la pàtria d’un és la infantesa, com va dir Rilke, l’Antropològic serà aquests mesos tota una nació.
Els Madelman tenien valors i conceptes que avui no serien políticament correctes