Escòcia, un sobiranisme més realista
Els independentistes escocesos presenten un “pla de viabilitat econòmica” abans de reclamar un nou referèndum
La lliura esterlina es faria servir només en una fase de transició, abans de desenvolupar una moneda pròpia El país oferiria avantatges fiscals a immigrants per atreure mà d’obra, al contrari que Londres
Quan Escòcia va votar en referèndum ja fa gairebé quatre anys, el pla independentista va fer aigües per la banda econòmica, sobretot quan va donar per fet que el país continuaria operant en el futur amb la lliura esterlina, sense preguntar-ho ni tan sols a Anglaterra. Va ser com l’adolescent que decideix anar-se’n de casa, però podent tornar els caps de setmana. Tot i això, els “pares” –en aquest cas Londres– van dir que ni parlarne: si te’n vas, te’n vas a tots els efectes.
Això va ser el 2014, i el sobiranisme va ser derrotat per un 55% davant un 45%. Ara –en un context diferent a causa del Brexit– el Partit Nacional d’Escòcia (SNP), majoritari al parlament de Holyrood i titular de l’executiu, ha tornat a posar sobre la taula la independència, per bé que no és clar que el govern de Theresa May (o un altre líder conservador que la pugui succeir) seria tan raonable com David Cameron d’accedir al referèndum en vista que una clara majoria de la població reclamava el dret a decidir. Els obstacles polítics ara són molt més grans, veient com d’ajustats van ser els resultats, i que l’unionisme va veure les orelles al llop i va haver de posar tota la carn a la graella per impedir que el Regne Unit es fragmentés.
Tot i que el vot de fa quatre anys va ser promocionat com la sentència definitiva sobre la independència “per diverses generacions”, l’SNP s’ha negat a donar el tema per enterrat, malgrat que a les últimes eleccions britàniques va veure la seva representació a Westminster reduïda de 56 a 35 diputats, a causa de la recuperació parcial del Labour i el ressorgiment dels tories per part de la popular Ruth Davidson (una possible futura líder del grup a escala nacional, si opta per la modernització). Els dos partits havien tocat fons als comicis anteriors, i no podien anar més que cap amunt. En el seu intent per mantenir viu el debat sobiranista, la primera ministra Nicola Sturgeon va encarregar un “pla de viabilitat econòmica” a un grup de destacats polítics, acadèmics i economistes. I el resultat és un document de 354 pàgines que s’ha publicat ara.
Aquesta vegada el realisme passa per sobre de la ingenuïtat. Escòcia mantindria la lliura només de manera provisional, mentre desenvolupi la seva pròpia moneda. Assumiria la quota del deute del Regne Unit que li correspon, pagant a Londres uns 5.600 milions d’euros anuals. I oferiria avantatges fiscals als petits empresaris i immigrants qualificats (reducció en l’impost anual sobre la renda per cobrir les despeses d’assentament al país), com a reconeixement de la necessitat demogràfica de portar de fora mà d’obra jove que contribueixi a pagar les pensions.
Tot i que constitueix una tercera part del territori britànic, Escòcia només té un 8,3% de la població, i actualment el seu índex de creixement econòmic és la meitat que el del Regne Unit. Anglaterra i Gal·les desitgen reduir la immigració, però Escòcia necessita que augmenti. I les restriccions al lliure moviment de treballadors implícites al Brexit l’escanyarien. Edimburg reclama a Londres que li traspassi aquesta competència atesa la divergència d’interessos, però May s’hi nega.
Aquests dies la premsa escocesa va plena d’articles sobre la canadenca Sine Halfpenny, que va sol·licitar un permís de residència per poder ser professora de gaèlic en una escola de l’illa de Mull (Hèbrides Interiores), un lloc per al qual no hi ha cap candidat natiu. El govern central, però, li ha denegat el visat, encara que això signifiqui que els nens de primària de Tobermory faci sis mesos que no tenen mestre i no tinguin l’oportunitat d’aprendre un idioma del qual es mira d’impedir l’extinció.
També ha causat una enorme polèmica l’ordre de deportació contra Denzel Darku, un estudiant d’infermeria original de Ghana que fa nou anys que és al país i va portar el seu testimoni als Jocs de la Commonwealth de Glasgow.
La nova estratègia de l’SNP consisteix a demostrar la viabilitat econòmica com a pas previ a una nova demanda oficial d’independència. El partit està dividit sobre quan exigir-la, si com més aviat millor, si esperar al desenllaç de les negociacions amb Brussel·les, o si deixar el tema aparcat fins que hi hagi una clara majoria sobiranista. El Brexit no ha alterat la percepció dels escocesos ni en un sentit ni en un altre, i les enquestes suggereixen que el nombre de partidaris de la ruptura no ha pujat ni ha baixat des del referèndum.
El realisme del “pla de viabilitat” no ha agradat ni a l’ala esquerra de l’SNP ni als sobiranistes del Labour escocès, malgrat que fa poc el govern va apujar els impostos als que ingressen més de 60.000 euros l’any, que de mitjana paguen al fisc mil euros més que si visquessin a Anglaterra. El milió llarg de persones de rendes mitjanes, al voltant dels 30.000 euros anuals, contempla amb una certa reticència els al·licients fiscals oferts als immigrants i als petits empresaris, a fi d’equiparar la perspectiva de creixement a la del conjunt del Regne Unit (actualment és un 1% menys per al pròxim quinquenni, i això que el britànic ja és el més baix de tots els països de l’OCDE per al Brexit).
En aquesta nova aproximació a la independència, Escòcia desenvoluparia el seu propi banc nacional i autoritat financera, però reconeix que el Banc d’Anglaterra continuaria fixant els tipus d’interès. Té en compte la disminució de la producció de petroli al mar del Nord i la caiguda del preu del cru, i els ingressos que generés es ficarien en un fons sobirà similar al de Noruega, com un matalàs per al futur. Adoptar l’euro seria innecessari, seguint el model de països com Dinamarca i Suècia. Probablement alguns bancs i grans empreses traslladarien les seves seus a Anglaterra. Desapareixeria el subsidi que actualment proporciona Londres, i l’austeritat seria inevitable per re- parar les finances i mostrar la responsabilitat fiscal que exigeixen els mercats per oferir crèdits a primes d’interès raonables. El Banc d’Anglaterra deixaria de ser un paraigua, però el govern s’encarregaria de garantir els dipòsits dels estalviadors i petits inversors. Dos anys després de la independència, el país tindria una política econòmica pròpia i una dècada després seria financerament sostenible.
“L’objectiu d’una Escòcia independent –diu el document, que té la benedicció de Sturgeon– seria arribar a un índex de creixement semblant al d’altres nacions europees de la mateixa mida, estables i socialment homogènies, com les nòrdiques, el Benelux o Irlanda. Una vegada aconseguida aquesta meta, cada família sortiria beneficiada en 4.500 euros anuals respecte a la situació actual com a part del Regne Unit”.
L’informe reconeix que “el Brexit és una tragèdia” i que “seria imprescindible mantenir una estreta relació comercial tant amb la UE com amb la resta de la Gran Bretanya atesa la interconnexió de les nostres economies”, i s’aspiraria a gaudir dels avantatges del mercat únic.
De moment no hi ha data per sol·licitar un altre referèndum. Els independentistes escocesos, però, volen estar preparats, i que la pròxima vegada la ingenuïtat o inviabilitat econòmiques no siguin un argument en contra seu. Per això han posat una dosi considerable de realisme a les seves projeccions, en el marc de l’austeritat, el Brexit i la caiguda dels preus del petroli, assumint la seva part del deute del Regne Unit. Si aquesta vegada se’n va de casa dels pares, Escòcia no pretendrà continuar rebent la setmanada i que li rentin les camises.