Vam estimar tant Bobby!
Fa 30 anys, amb motiu del vintè aniversari de l’assassinat de Robert Francis Kennedy, més conegut com a Bobby Kennedy, vaig publicar un article amb aquest mateix títol. Era l’oda emocional d’un cronista d’uns trenta anys a un màrtir tràgicament abatut amb només 43 anys. Avui, en tot cas, sí que hi ha un consens bastant generalitzat en el sentit que els 82 dies que van passar entre l’anunci de la campanya presidencial de Bobby Kennedy i el seu assassinat al rebost de l’hotel Ambassador de Los Angeles van constituir una experiència irrepetible als annals de la política nord-americana i una transformació sense precedents de la personalitat d’un candidat a la presidència.
En efecte, el sisè fill de Joe i Rose Kennedy va ser un nen tímid i malcarat, menys dotat físicament que els seus germans grans, Joe júnior i Jack, i menys simpàtic i dotat per a la política que el seu germà petit Ted. Després de la mort del primogènit en una missió aèria suïcida que va tenir lloc a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, el jove Bobby es va convertir en el noi orquestra i implacable guardià del seu germà Jack, el futur president, a qui va servir amb una lleialtat gairebé canina.
D’altra banda, les seves primeres experiències professionals per compte propi van resultar conflictives, com el seu breu pas pel comitè d’activitats antiamericanes del tristament cèlebre senador McCarthy –el de la caça de bruixes– o convertir-se en l’ariet del sindicat dels camioners en una comissió d’investigació del Senat. Nomenat fiscal general amb només 35 anys i per a sorpresa generalitzada en el govern presidit pel seu germà, Bobby tampoc no va fer gaires amics en aquella època, caracteritzada en el seu cas per una lluita sense precedent contra el crim organitzat i l’obsessió per enderrocar Fidel Castro a Cuba.
L’assassinat del seu germà a Dallas va tenir uns efectes devastadors sobre Bobby. Amb evidents símptomes de depressió, es va aprimar fins a extrems alarmants i, segons tots els indicis, el va turmentar durant anys la idea que el magnicidi fos una conseqüència de la guerra bruta contra Castro o de la guerra neta contra la màfia.
Elegit senador per Nova York i allunyat cada vegada més del president Johnson per culpa de la guerra del Vietnam, quan el març del 1968 anuncia la seva candidatura a la presidència contra el consell del seu germà Ted i de la pràctica totalitat dels que havien estat assessors del seu germà Jack, el polític malcarat, inarticulat i ple d’arestes es va transformar en un líder extraordinàriament carismàtic.
Aquella breu campanya màgica es va assemblar per les multituds congregades i l’entusiasme desfermat a les gires que els Beatles havien fet pels Estats Units només uns anys abans. Bobby es va posicionar en un progressisme radical en matèria econòmica, social i de drets civils que va atreure els joves i les minories ètniques, alhora que constituïa un evident reclam per als nostàlgics de Camelot.
Encara més inesperada va ser la seva capacitat per assolir cotes oratòries inimaginables només unes setmanes abans. El seu discurs desmitificador del producte nacional brut o el pronunciat al cap de poques hores de l’assassinat del reverend Martin Luther King formen part de la més pura excel·lència retòrica i no és fàcil evitar la llàgrima furtiva quan els escoltes mig segle després.
Després de la seva victòria pòstuma en les eleccions primàries de Califòrnia, hauria estat capaç d’obtenir la nominació demòcrata a la presidència? I, encara més important, s’hauria imposat a l’exvicepresident Nixon i al governador segregacionista George Wallace el novembre d’aquell fatídic any? El cor diu que potser, però la raó té seriosos motius de dubte. Quatre anys després, amb un programa no gaire diferent del de Bob Kennedy, el candidat demòcrata George McGovern va ser aclaparadorament derrotat.
En tot cas, la conversa més esgarrifosa després del seu assassinat va ser la que va relatar el veterà periodista de Newsweek John J. Lindsay. Preguntat pel seu col·lega Jimmy Breslin sobre si Bobby ho tenia tot per arribar fins al final, Lindsay va respondre: “Esclar que ho té tot, però no hi arribarà. Algú li dispararà abans. Jo ho sé i tu ho saps. Tan segur com que tu i jo estem aquí asseguts, algú li dispararà. I Déu meu, crec que ja no tindrem país després d’això...”.