Hi ha una llumeta al final del túnel
L’atzar ha volgut que Pedro Sánchez i Quim Torra comencin a governar alhora i que cap dels dos no hagués ni tan sols somiat ser president fa molt poc. L’oportunitat és tan gran com la dificultat que tenen al davant
El primer és el primer i aquest cronista ha d’admetre que no s’hauria pogut imaginar mai que la moció de censura presentada de manera improvisada per Pedro Sánchez acabaria triomfant. No arribaré a l’extrem que va fer el col·lega Xavier Bosch que es va menjar literalment una pàgina d’El Mundo Deportivo per haver escrit també una aposta que no va triomfar, però les sensacions que tenia fa una setmana que hi havia Mariano Rajoy per a estona és evident que no s’han complert. Més enllà de les raons de pes que hi havia per presentar la moció, pocs podíem pensar que un govern que tenia a les seves mans el control absolut de l’Administració, i per tant podia utilitzar el BOE com volgués, que acabava d’aprovar uns pressupostos i que tenia davant un batibull de més de 22 formacions polítiques, es mostraria incapaç d’evitar la desfeta. Es confirma que els populars han acabat sent víctimes d’una manera de fer política en què alguns dirigents han abusat de la prepotència per sobre del diàleg. Si, per exemple, haguessin mantingut algun mínim pont de contacte amb les formacions catalanes, especialment el PDECat, la moció no hauria triomfat. Que lluny queden les riallades del diputat Rafael Hernando quan va tractar de passerell Francesc Homs per haver-se quedat sense grup parlamentari tot i el suport convergent al PP en l’elecció de la Mesa del Congrés. Els casos de corrupció han fet mal però també una determinada manera de fer política.
Escrit queda que fer pronòstics en aquests temps líquids que vivim és un disbarat. Ningú no es podia imaginar la foto que veurem ben aviat a la Moncloa amb Pedro Sánchez i Quim Torra. L’atzar ha volgut fer coincidir en el temps la caiguda de Rajoy i la constitució del Govern català. I dos polítics que no comptaven per a res, tenen avui una oportunitat de fer història si són hàbils i saben fer justament el que no van saber fer els seus antecessors. De sobte, els cronistes podem tornar a escriure aquelles frases tòpiques que s’han posat de moda i repetir com lloros que “s’ha obert una finestra d’oportunitat” o que es pot “desescalar el conflicte”. Qui ens ho havia de dir. Hi ha tantes ganes d’acord que la sortida de Rajoy ha estat rebuda com una gran alenada d’aire fresc encara que només sigui perquè els interlocutors seran nous. Una altra cosa és que si fem un judici racional sobre el que ve no hi ha dubtes que les dificultats d’entesa seran molt grans. Per començar Sánchez no té tot el PSOE al darrere, i el seu grup és minoritari al Congrés. Ni el PP, ni Ciutadans no li posaran les coses fàcils i qualsevol acord a Catalunya serà venut com d’alta traïció a la nació espanyola. Sánchez, que les seves primeres paraules dedicades a Torra van ser qualificarlo de “racista”, haurà d’exhibir la seva capacitat de contorsionista per sortir del pas. I al costat català, el nou president sembla seguir un guió molt meditat: suau i conciliador en les formes però radical en el discurs amb la República sempre de fons. Ja vam escriure al seu dia que ens hem d’acostumar a viure en una etapa de molta retòrica republicana però realitat autonòmica. Sense renunciar-hi, Torra té ara la gran oportunitat de modular el discurs de confrontació que s’escriu des de Berlín i fer més creïble l’aposta a favor del diàleg encara que només sigui perquè els seus interlocutors ja no seran els membres del Govern del PP. En aquesta línia, Torra no va fer mal efecte en la seva primera gran aparició pública davant els empresaris del Cercle d’Economia. Mentre parlava dijous passat a la sala de l’Hotel Melià Sitges als mòbils de la seva audiència hi apareixien les alertes dels mitjans advertint que el PNB votaria a favor de la moció. La proposta del Cercle de pactar un nou Estatut amb rang de constitució catalana semblava cada vegada més seriosa i possible. Quan el Cercle la va fer pública semblava una marcianada en el context actual, dijous va ser considerada “naïf” pel mateix president de l’entitat, Juan José Brugera, i va acabar sent titllada d’“interessant” per Torra, quan Rajoy ja feia olor de cadàver. Ves per on. Queda molt per fer però sí, es pot dir que hi ha una llumeta al final del túnel.