La germana portuguesa de Frankenstein
Els governs de Lisboa i Madrid van néixer trencant tabús i com a equiparables aventures d’alt risc
El Frankenstein espanyol té una germana gran portuguesa anomenada geringonça, paraula amb molt ús periodístic i editorial des de finals del 2015 l’equivalent espanyol de la qual és galimaties, una “acció ridícula i estranya”, segons el diccionari. En el glossari de la política portuguesa i de l’espanyola Frankenstein i geringonça signifiquen el mateix, l’anunci que ve l’home del sac. Així va presentar en els dos països la dreta la formació d’un Govern amb el suport d’una esquerra que qualifiquen de caire veneçolà i de risc per a l’ortodòxia econòmica europea, amb elements anti-OTAN en el cas de Lisboa i en combinació amb el separatisme català i els dimonis del nacionalisme basc en el de Madrid.
A Portugal aquesta satanització de partida del Govern del socialista António Costa va contribuir a la seva potent i poc esperada consolidació, ja que les plagues bíbliques no van arribar, mentre les poc encoratjadores perspectives ajudaven a posar en relleu la seva gestió i a magnificar el canvi no tan gran que va suposar a la pràctica. Per això el desplaçament de Sánchez a Lisboa el gener del 2016 sembla un viatge d’estudis, malgrat que cal veure si la partitura atlàntica és exportable a la Meseta més enllà de la gènesi de l’experiment.
Els dos partits socialistes ibèrics tenen gairebé els mateixos escons, 84 en el cas espanyol i 86 en el portuguès, que en el primer cas són el 24% del parlament i en el segon, el 37%. Costa suma el 71% dels diputats de la seva conjunció de quatre partits i Sánchez, el 47% de la complexa entesa a deu o més bandes, que el va alçar. Tot i això, Frankenstein i geringonça s’assemblen bastant, encara més si Sánchez forma un govern monocolor en minoria.
Costa i Sánchez van arribar al poder després de quedar de segons a les urnes, cosa que no havia passat als seus països en l’actual etapa democràtica. I ho van fer fent caure una força de dretes que havia estat la primera. A Portugal va passar després que, en un sistema semi presidencial, el Parlament va negar la confiança a l’Executiu i a Espanya, a través d’una moció de censura. La força motriu va ser el rebuig, la reacció contra l’austeritat a ultrança del PSD de Passos Coelho i els casos de corrupció del PP, preparats amb el conflicte territorial. I va passar trencant tabús i cordons sanitaris, el que històricament allunyava l’esquerra radical portuguesa del joc de les majories governamentals i el que excloïa dels pactes l’independentisme català.
En el començament amb èxit de la geringonça va resultar decisiva la ràpida anul·lació dels ajustos del govern anterior, cosa que va posar uns euros a la butxaca dels portuguesos i va generar tranquil·litat després de molta angoixa. A Espanya l’equivalent podrien representar-ho mesures de regeneració democràtica i de lluita contra la corrupció. A Costa també el va ajudar molt que Passos continués dos anys a l’oposició. Però sobretot va pesar la gran experiència amb què va arribar al Govern, després de ser ministre als noranta i la dècada passada i després de triomfar a l’alcaldia de Lisboa, bagatge que no té Sánchez.
Les diferències resideixen en Catalunya, la debilitat aritmètica del PSOE i el bagatge que tenia Costa