La negació de la realitat
El debat i desenllaç de la moció de censura, que ha desallotjat de la Moncloa el president del Govern, el testimoni del qual en seu judicial no va semblar prou versemblant als jutges, dona motius per pensar que continua l’obstinació a negar la realitat.
Des del començament de la instrucció del cas Gürtel, mare d’aquest inesperat desenllaç, i al llarg de nou anys, s’ha refutat el que per al comú dels mortals resultava una evidència, que hi havia una caixa sense control i uns beneficiaris.
“Comencem dient les coses pel seu nom”. Així començava la diputada canària, Ana Oramas, la seva celebrada intervenció en el debat de la moció de censura.
Dir les coses pel seu nom és un primer acostament a la realitat i és, en tot cas, una mostra de respecte als ciutadans, que tenen el dret que se’ls prengui seriosament i que se’ls digui sempre la veritat. Per contra, alterar els noms de les coses és faltar-los al respecte i emmascarar la realitat, provant d’amagar-ne aspectes.
Hi ha hagut en la moció de censura una rara unanimitat, que podia haver estat més gran, per desallotjar del poder el Partit Popular i el seu líder. Però han faltat, com passa gairebé sempre en l’àmbit polític, explicacions clares de la posició de cadascun dels protagonistes i dels seus moviments entre bastidors.
En el debat de la moció de censura, l’acabat de nomenar president del Govern central i el president desallotjat han intentat amagar raons i plans evitant fer menció d’aquells aspectes de la realitat que els espanyols tenen presents i experimenten com a amenaces o conflictes emocionals.
És el cas de la qüestió més delicada, l’ofensiva independentista, sobre la qual el candidat es va mostrar exigu, imprecís i fugisser, amb invocacions vaporoses al diàleg que, aviat, el president de la Generalitat va problematitzar.
El candidat va comprometre el seu suport als pressupostos generals de l’Estat, que acabaven de ser aprovats pel Congrés dels Diputats i que havien estat injuriats pel partit del candidat. I ni tan sols ha esmentat que la seva pirueta política és l’evident contrapartida (conditio sine qua non) al suport, per part dels cinc diputats bascos, de la moció de censura.
Ho va haver de dir, malgrat que els ciutadans ja ho sabem. I també va haver de dir, perquè no ho sabem, si, a més de la gairebé unànime demanda de desallotjament, va pesar més en el seu ànim per aliar-se amb qui fins fa poc li semblava el mateix diable, la recerca personal del poder o les adverses enquestes d’intenció de vot.
Entremesclada en el debat una amalgama d’interessos variats en funció de les utilitats de cadascú, tot l’arc parlamentari (a excepció del Partit Popular i els seus suports asturians i navarresos) ha reclamat, amb afany, la dimissió del president del Govern.
En el cas de Ciutadans, perdedors en segon grau de la moció de censura, la seva exigència, a l’empara d’uns venturosos sondejos d’opinió, de fixar una data per a la immediata celebració d’eleccions generals, els ha portat a no donar suport a la moció de censura. Potser perquè hi ha raons no explicades? Queda per veure en què desemboca la guerra cruenta entre contendents pel mateix solar.
Per a Podem, l’anhel de “tocar cuixa” obrint una finestra que estava tancada i amb els finestrons també tancats, sembla que ha estat suficient.
I per als partits que, poc o molt, busquen la independència d’Espanya, l’èxit de la moció de censura servia per treure el tap de la banyera que suposen, per a les seves aspiracions sobiranistes, els partits que més s’oposen a les seves pretensions.
Aquesta moció de censura ha estat presentada, sense distincions tàctiques, per desallotjar el PP del govern, no només el seu president. Per tant, qualsevol intent per mantenir un executiu popular hauria estat erm.
L’experiència del 82, quan la Unió de Centre Democràtic va sucumbir al landslide inapel·lable del partit socialista, va demostrar que la velocitat amb què es pot produir la consumpció d’una força política pot ser vertiginosa. Així va passar i no és descartable que en aquest cas s’hagi tornat a repetir.
En les dues hipòtesis: amb la dimissió del cap de files, seguida –o no– d’una dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions generals, el partit del govern s’hauria presentat en les pitjors condicions imaginables, enmig de la torrent judicial emanat dels inacabables casos de corrupció.
Deixant de banda la inestabilitat que genera la moció de censura, que no beneficia gens els interessos generals, la negativa a dimitir per part del dirigent popular ha estat la racionalitat d’una perícia, que li ha servit per aconseguir, d’una sola tacada, una gavella d’objectius de gran valor estratègic.
En els llimbs polítics, temporals i amb durada desconeguda, que s’obren fins als pròxims comicis, els populars mantenen la majoria absoluta del Senat (amb 130 dels 208 escons) i continuen sent el partit amb més representació al Congrés (137 sobre 350 escons). En els dos casos, conserven la presidència de les cambres i allarguen la seva presència en aquelles institucions que emparen el repartiment percentual de càrrecs en funció dels vots i escons obtinguts per cada grup polític.
El PP afronta el nou escenari, com a primer partit de l’oposició, al davant de Ciutadans (32 escons al Congrés i 4 al Senat). I segons ha confirmat el mateix expresident del Govern (que s’ha emportat els seus ministres a dinar a un restaurant dels afores de Madrid), es quedarà com a cap de l’oposició, quan semblava que se n’havia d’acomiadar.
Els que pensaven que se n’aniria –de pressa i corrents– a recuperar la titularitat del Registre de Santa Pola, no s’han adonat que, pel que sembla, li queden ganes de continuar en l’arena política, la qual cosa li permetrà assistir en un seient de preferència als nombrosos avatars que esperen a Espanya.
L’esdevenir pròxim anirà revelant el que, sens dubte, pot ajudar a desxifrar el sorprenent consens nucleat entorn d’un polític amb viatge agitat d’anada i tornada, que no era al Parlament i que, en 48 hores, s’ha convertit en president del Govern, amb el suport de set partits, dels quals n’hi ha cinc que no han trigat ni 24 hores a presentar 61 vetos (entre totalitat i seccions) als pressupostos generals de l’Estat per al 2018 al Senat.
La moció de censura, els seus ancoratges i el resultat final han causat atabalament en bona part dels ciutadans que s’han quedat amb preguntes sense resposta.
La negació és, efectivament, un mecanisme de defensa que consisteix a enfrontar-se als conflictes, entorpint l’evidència de la mateixa realitat. I la manipulació d’aquesta realitat serveix als mateixos interessos per aconseguir que els altres vegin les coses com vol que les vegin per complir els seus propòsits.
Una vegada que va comprovar, amb la trucada de l’Euskadi Buru Batzar, que tenia perduda la partida, el president del Govern es va absentar del Congrés dels
Des del començament de la instrucció de la Gürtel era evident que hi havia una caixa sense control i uns beneficiaris
En el debat de la moció de censura, el president desallotjat i l’entrant han intentat amagar raons i plans
El candidat es va mostrar fugisser sobre l’ofensiva independentista, amb invocacions vaporoses i imprecises al diàleg
Rajoy, en contra del que semblava, es queda com a líder de l’oposició i el PP continuarà presidint les dues cambres
Diputats en la sessió de tarda i es va refugiar, davant l’estupor general, en un restaurant a la vora de la porta d’Alcalá, de vells records. Un error i una falta de respecte a la Cambra, als seus votants i a tots els espanyols.
Fins a l’últim minut, va mantenir el suspens sense ensenyar les cartes, la no dimissió. Es va salvar ell i va evitar la voladura, potser incontrolada, de les seves avantatjoses posicions en les institucions.
Queden qüestions pendents, però, com ha passat tan sovint en la història d’Espanya, en què sempre apareix –en penombra– el pervers afany per negar la realitat, que ha convertit el ciutadà espanyol en una persona incrèdula, desconfiada, escèptica i allunyada del públic.