Apoteosi primaveral
EL concepte d’apoteosi, que procedeix del grec i que significa deïficació, però que el costum situaria en “ser a prop del cel”, es fa servir en la música per enaltir al màxim el sentiment que provoca l’art del so. Una virtut que només és a l’abast dels més grans i de la qual es van servir des dels primers barrocs fins als compositors d’avui, passant pels romàntics, els simfònics, els operístics i els més populars, inclosos, per descomptat, el rock i les seves derivacions. Encara que l’apoteòsic es va concentrar al principi en els fragments finals, l’experiència va acabar per mostrar aquells moments tan especials durant tota l’obra. Una pràctica que, com és lògic, també els organitzadors de festivals fan servir per aconseguir la fidelitat del públic i poder créixer any rere any en qualitat i quantitat.
El XVIII Festival Primavera Sound de Barcelona es va clausurar ahir de forma clarament apoteòsica, a prop del cel. No només perquè hagi batut el seu rècord d’assistència (amb més de 215.000 entrades venudes, el 60% estrangers de 126 nacionalitats), sinó perquè els organitzadors han aconseguit mantenir l’interès creixent, jornada rere jornada, amb un nivell de qualitat al caire del sublim en alguns moments. Des del rock indie de l’australià Nick Cave fins al moment extraordinari protagonitzat per Jane Birkin en homenatge a qui va ser la seva parella, Serge Gainsbourg, i el cinquantenari del seu celebèrrim Je t’aime... moi non plus, passant per la consolidació musical de la neozelandesa Lorde com a representant del pop del segle XXI. Sense oblidar la maliana Oumou Sangaré, que va fer ballar tothom, o la relativa decepció dels britànics Arctic Monkeys, en haver transformat el seu interessant indie en un rock més clàssic. O fins i tot grups d’aquest país com La Banda Trapera del Río o Los Planetas, grup granadí rescatat per la baixa dels nord-americans Migos a causa de la pèrdua del vol.
Esclar que l’apoteòsic té els seus riscos, com el de tocar sostre, el que pot conduir al fenomen de morir d’èxit. I aquest és el temor dels organitzadors del Primavera Sound –que, per cert, a última hora de dissabte van repartir caretes de Puigdemont en una sorprenent iniciativa–. El recinte del Fòrum s’ha fet clarament insuficient per allotjar tants visitants –60.000 diaris–. I si és necessari créixer, caldrà anar pensant on i com fer-ho. Aquest és ara el principal repte d’un festival que ha convertit Barcelona en capital mundial de la música contemporània de qualitat.