La solitud d’un maletí
Un seient buit és una invitació a la mirada: davant un ple total resulta una troballa, pur desig, mentre que massa cadires buides transmeten sensació de derrota i intempèrie. Ens hem acostumat a ocupar-los, al tren o al cinema, i deixar al del costat la jaqueta o la bossa de mà, colonitzant aquell espai de forma gairebé instintiva. Padrines i tietes estenien jaquetes sobre la fila de seients de les funcions de l’aplec per guardar la plaça. Quan algú mor, la cadira buida a la taula o la butaca solitària que ningú no gosa ocupar, entre el respecte i l’aprensió, fa mal als ulls perquè en veritat representen una empremta física de l’absència.
No sé si el seient buit de Rajoy, per cinc llargues hores de moció de censura, hauria resultat una visió tan provocadora si no hagués estat ocupat per un maletí, que no bossa de mà, amb el vell logo de Loewe, escenificant l’immaterialisme del càrrec a punt d’esvair-se. Va ser poderosa la metàfora que va erigir l’objecte en protagonista de la jornada: aquell estri amb què la fidel vicepresidenta va intentar reparar el buit, deixant constància que allà encara no s’asseia ningú. Durant hores, el maletí va quedar completament sol, sense
El maletí de Loewe va ser posat al lloc on hauria hagut de seure el president d’Espanya
custòdia ni abric igual que un trasto abandonat: semblava que la seva propietària se n’havia desentès, i això només passa quan ja no importa res del d’abans.
“Oblida’t de mirar-la als ulls. Si vols saber com és una dona, mira la seva bossa de mà”. Així comença el supervendes How to tell a woman by her bag, en què la periodista Kathryn Eisman classifica diversos prototips femenins en funció de la bossa de mà que trien (encara que, de mitjana, les dones occidentals posseeixen 19 models diferents segons un estudi de la consultora britànica Diamond). El de Soraya recorda el que Eleanor Roosevelt solia portar a les recepcions d’Estat, un enorme sac de cuir negre, inèdit per a una primera dama. La premsa va jutjar llavors que serietat i professionalitat desplaçaven el glamur, i és que les bosses de mà grosses també van ser una conquesta en la indumentària femenina. Fins a la Revolució Francesa, les dones no portaven bosses de mà , sinó vores cosides sota la roba, ja que les mans havien de quedar lliures per ventar-se. Les primeres bossetes de mà van ser denominats les ridicules pels homes, però elles els van corregir, i acabarien sent les indispensables.
La bossa de mà és un resum precís de les nostres pertinences, un espai on conviu l’important amb el superflu. En un maletí, en canvi, només hi ha lloc per al transcendent. El de Loewe, de cuir negre, femení, mòrbid, degudament envellit, va ser posat al lloc on hauria hagut de seure el president d’Espanya. Va entrar carregat de poder, va ser utilitzat com a escut, i el seu arraconament final va simbolitzar el xoc en el qual es va sumir el grup del PP davant la pèrdua de la més alta direcció i l’ingrés en la vida provisional. Els objectes també parlen.