Els ulls de Mariano
La moció de censura em va agafar repassant el meu italià i agafant l’AVE per assistir al casament de Fer i Laura, la meva neboda madrilenya. Hores després, des de Barajas, volava cap a Roma per tal de retrobar-me amb uns amics que no veia de fa dècades. Aquests esdeveniments domèstics havien estat fixats al meu calendari amb mesos d’antelació i vaig decidir mantenir-los, no sense càrrecs de consciència, ja que havia d’abandonar la meva habitual atenció a les peripècies col·lectives. Escric aquest article, per tant, sense tenir una referència exhaustiva del que va passar la setmana passada al Congrés i sense pretensió de calibrar el capgirament polític que s’ha produït. Característic d’aquesta època de canvis frenètics, aquest girament de truita no sabem què ens portarà. M’agradaria que iniciés un període de diàleg i retrobament. Però em fa por que contribueixi a exasperar el plet d’identitats.
Mentre volava cap a Roma, abandonant el laberint hispànic per endinsar-me en la teranyina transalpina, pensava en Mariano Rajoy. No el dono per acabat: els gats de la seva estirp acostumen a tenir més de set vides. Rarament digereixen estoicament un final humiliant. Altrament, a Rajoy li queda una carta per jugar que no acostuma a fallar mai. Una carta que podria donar-li èxits, però que, si la juga, acabarà malmenant les últimes possibilitats de resoldre el plet territorial d’una manera raonable i inclusiva: Rajoy pot apostar encara més a l’alça en la subhasta de l’espanyolitat que Rivera fa mesos que encapçala. Per reconquerir el lideratge de la dreta, Rajoy pot exacerbar la demonització del catalanisme en general amb l’objectiu de dividir el PSOE i d’arrossegar-lo, com ja va aconseguir Aznar, a una visió excloent de la complexa realitat espanyola.
Hi ha un altre factor de pessimisme: el ressentiment. El descavalcament de Rajoy és del tot constitucional i respon a la formidable soledat d’un partit que no vol o no sap teixir aliances; però el PP el percep com un robatori. Els populars ja van respondre a l’ofensa del pacte del Tinell amb un atac immisericordiós a l’Estatut. La metàfora de l’olla a pressió que servia per retratar els mesos passats pot ser substituïda per la d’una central nuclear descontrolada.
Amb aquestes negres cabòries, penso en Mariano Rajoy i em dic: quina llàstima de polític! Tenia ànima de conservador tranquil, podia haver estat un Pompidou, un John Major, fins i tot un Helmut Kohl a l’espanyola! No aconsegueixo entendre per què, quan podia desenvolupar lliurement el seu moderantisme natural (és a dir, quan Cs encara no tenia força per tensar a l’alça la subhasta espanyolista), Rajoy va renunciar a la que, suposadament, era la seva ànima genuïna.
S’han destacat dues característiques de la seva personalitat. S’ha parlat molt de la seva abúlia, de la mandra que el fa desertar dels grans reptes. En sentit oposat, s’ha glossat durant anys el seu virtuós control del temps: una fredor, una lentitud suposadament curativa dels problemes. Però ha quedat clar que això del control del temps era un mite: els problemes que va deixar podrir l’han acabat infectant. Sobre la seva abúlia, no puc opinar. Només vaig compartir dos dinars amb ell, juntament amb uns companys de La Vanguardia, quan el director era José Antich.
En un d’aquests dinars, faltava poc perquè Rajoy accedís a la presidència. Parlàvem del dissortat Estatut. En un moment donat, algú li va recriminar la seva campanya als carrers contra la reforma estatutària. “Va ser un error”, va dir. I es va produir un silenci, que jo vaig aprofitar: “Els errors no han de ser problema, senyor Rajoy: es reconeixen, es reparen, i el marcador torna a zero”. Rajoy no va contestar. Des de la meva perspectiva, aquesta va ser la seva gran oportunitat perduda. Si ell mateix reconeixia l’error, per què no va reparar-lo? Quanta crispació, malestar, problemes i tensions no ens hauríem estalviat!
En un altre dinar, anterior al que he citat, Rajoy no estava encara en condicions de recuperar el poder, ja que Zapatero mantenia intacta la seva baraka. La crisi encara no havia arribat. Va ser un dinar tranquil, de tempteig, amb esgrima amable i conversa espurnejant. El menú, sense ser res de l’altre món, era apetitós. Fumejava el cafè, quan jo em vaig posar a discursejar sobre la diversitat cultural espanyola i els beneficis d’una Espanya reconciliada amb la seva pluralitat. Soc un escriptor de comarques i no tinc, ni tenia llavors, gaire experiència en reunions
Era un conservador de manual, podia haver estat un Pompidou, un John Major, fins i tot un Kohl a l’espanyola
amb gent important. Vehement, aprofitant l’oportunitat, vaig intentar convèncer-lo de com de bo seria, per al seu partit i per al país en general, assumir positivament la pluralitat. Rajoy anava fent xarrups de cafè i em mirava amb ulls estupefactes, que els vidres de les seves ulleres engrandien. Semblava que em digués: “No m’amargui la digestió, amb aquest discurs polític tan apassionat!”. Mentre jo intentava superar per elevació el problema que segueix corcant el futur d’Espanya, Rajoy, escalfant una copa amb les mans, m’observava, meravellat, com qui, de manera imprevista, descobreix al zoo un animal exòtic.