Daixonses i dallonses

Llegeixo que en Víktor Bautista, un creador de jocs que signa amb ca, exposa a Twitter el seu enamorament sobtat per una paraula que acaba de descobrir en polonès: Wihajster. Explica que equival al nostre daixonses o dallonses, per designar una cosa que no acabem de concretar, potser perquè ens n’ha marxat el nom del cap. Tant daixonses com dallonses són nominalitzacions d’això id’ allò. Poden servir d’eufemisme (“no em toquis els dallonses”) o de comodí per vèncer un lapsus (“vaig veure en Daixonses pel carrer”). Aquesta segona funció substitutòria és ben freqüent, sobretot a partir d’una certa edat quan ens comença a flaquejar la memòria immediata perquè entra en fase lacustre (per les llacunes que sovint tenim). Una broma clàssica de maduresa és l’auto compassiva pregunta: “Te’n recordes, quan parlàvem seguit?”. El terme polonès que Bautista ens descobreix té una etimologia semblant. Resulta que és un manlleu germànic. Wihajster prové, degudament aglutinat, de la pregunta en alemany “Wie heist er?” (com se diu?). Un daixonses en tota la regla, vaja. No totes les llengües han generat expressions tan versàtils. Basta buscar traduccions dels polifacètics daixonses i els dallonses per adonar-se que no és senzill trobar-ne exemples satisfactoris.

De fet, en alemany, la fórmula genuïna és més simple, derivats de ding (cosa), com ara Dings, Dingsda, Dingsbums. En anglès alguns diccionaris proposen “so and so”, que és més formal i no té la mateixa força, però també funciona l’aglutinació whatsit (“I saw Pat and whatsit”: vaig veure la Pat i en Dallonses), anàleg al wihajster polonès. En francès, diferencien si la indeterminació es refereix a una persona, i llavors en diuen machin, o bé si el que no té nom perquè no el sabem o no el recordem és un objecte, i llavors en diuen bidule o truc .En castellà passa una mica el mateix. Els objectes són “chismes” o “vainas”. Un amic argentí fins i tot parla de “cosos” en espanyol, una masculinització creativa de les coses que funciona per als seus usos objectuals. Pel que fa a la indeterminació personalitzada, el castellà sí que ha consolidat una triple denominació força estesa, encapçalada pel clàssic fulanito, el més conegut entre els tres desconeguts. Perquè el cert és que el castellà té una tripleta de desconeguts força interessant: fulano, mengano y zutano, de vegades usats en diminutiu. Fulano, que en femení pren un caracter pejoratiu directament prostibulari, prové de l’àrab fulân (aquell home). L’etimologia de mengano és una mica més interessant, perquè ve també de l’àrab man kân (qui sigui) i finalment zutano prové del llatí scitanus (sabut, com si ja l’haguéssim citat). El panorama polític actual és tan canviant que, segons com, semblen intercanviables en Daixonses i en Dallonses (corrent la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra).

En polonès ‘wihajster’ prové, degudament aglutinat, de la pregunta en alemany “Wie heist er?” (com se diu?)