Martin Margiela, el dissenyador amagat
París ret homenatge a un dels modistes més influents
Martin Margiela és un dels noms més misteriosos de la moda. No sortia mai a saludar després d’una desfilada, no ha concedit mai una entrevista i els seus xous encara es recorden per la seva cruesa formal: llocs com més allunyats millor de la idea d’una passarel·la –aparcaments, magatzems, una estació de metro, terrenys erms–, on l’espectacle se centrava exclusivament en l’avantguarda de la seva vestimenta. El creador belga volia que les seves creacions parlessin per si mateixes. En la retrospectiva que el Palais Galliera a París dedica fins al 15 de juliol als 20 anys d’activitat d’un dels dissenyadors més influents es descobreix el seu pensament, però no hi ha ni una foto del seu rostre, ja que el mateix modista és el comissari d’aquesta mostra. Més de 50.000 persones ja han visitat l’exposició.
Margiela (61 anys) va ser el primer dissenyador (tot i que es va arribar a especular que era una dona) a utilitzar peces reciclades per a les seves col·leccions. Va demostrar no només que una tela especial sempre pot tenir una segona vida, sinó que també subratllava el malbaratament de la sobreproducció. Esquinçava peces velles i les reorganitzava, convertia bosses de plàstic en vestits i bufandes vintage en roba suau, elegant, però punk. Va reconvertir vestits de nit, en un joc de superposicions i materials, sobre texans arrugats. Va utilitzar pells velles per crear perruques que han fet escola. I es va atrevir a fer samarretes únicament amb mitjons reciclats.
A París es mostra la carrera, des de la primavera-estiu del 1989 fins a la primavera-estiu del 2009, d’un dissenyador que no només va qüestionar l’estructura de peces de vestir, sinó que també va desafiar l’estructura mateixa del sistema de la moda. Sense logos, sense detalls superflus, el que el belga va crear de seguida va guanyar adeptes que, paradoxalment, es van identificar més íntimament amb una marca sense marca que amb cap altra. Les seves samarretes blanques, reconeixibles només per quatre repunts al dors, es van convertir en objectes de desig.
Margiela, que va començar com a assistent de Jean Paul Gaultier, es va convertir en l’únic dissenyador belga de la seva generació que va fundar la seva pròpia casa de moda a París. La seva manera de construir una peça implicava desconstruir-la, exposant-ne l’interior, el folre i les parts inacabades, i revelant-ne les diferents etapes de fabricació: plecs, muscleres, patrons... Va forçar l’escala d’una peça a l’extrem, ampliant-ne les proporcions al 200% en la seva col·lecció Oversize, per exemple, o adaptant roba de nines a la forma humana de mida natural en la col·lecció Barbie. Va ser el primer d’estampar trompe-l’oeils amb fotos de vestits, suèters i abrics, i va crear una nova forma de sabata inspirada en els tabis japonesos, amb el dit gros separat de la resta.
Aquest dissenyador sense rostre, com les seves models emmascarades, va vendre el 2002 la majoria de les seves accions a Renzo Rosso, propietari del hòlding OTB (que controla Dièsel i Marni, entre d’altres). Amb Rosso van arribar l’obertura de botigues, les línies de decoració, els perfums i les estratègies pròpies de la moda més tradicional. Però l’anonimat i el peculiar discurs de la firma continuaven. Fins al punt que el 2009, quan Maison Margiela arribava al vintè aniversari, ningú sabia si el belga encara s’ocupava de la direcció creativa o no. El 2013 es va saber que Matthieu Blazy portava la batuta de la marca. La maison ja tenia rostre, encara que digués: “Maison Martin Margiela no comunica sobre les persones que treballen al seu col·lectiu creatiu”.
El 2014 John Galliano, l’empestat de la moda, apartat de Christian Dior per les seves actituds antisemites, va ser fitxat per la peculiar casa de moda, que ha estat la redempció del gibraltareny. El que va ser en altres temps histrió, imbuït de l’esperit de Martin Margiela, manté una vida molt discreta. El creador belga continua influint, per bé.