El to i el toc d’Aixalà
JOSEP MIQUEL AIXALÀ MARTÍ (1955-2018) Realitzador i muntador de vídeo, cinema i televisió
Resulta difícil escriure en passat sobre un amic que acaba de morir. Aixalà tenia una manera de ser, de percebre i de relacionar-se amb els altres en què sempre prevalia el sentit de l’humor. D’entrada he de dir que totes les persones que hem treballat amb ell sabem que ha estat un muntador excepcional, segurament el millor de la seva generació al nostre país. Quan penso en els millors exemples de muntatge de la història del cinema, a més de referències com Els set samurais, d’Akira Kurosawa, o com La caza –on Carlos Saura va comptar amb un muntador excepcional, Pablo González del Amo–, penso de seguida en el cinema experimental de Bruce Conner i en alguns programes d’Arsenal emesos a TV3 entre 1985 i 1987, on Aixalà era el responsable del muntatge, en col·laboració amb Manuel Huerga. Entre 1984 i 1990 vaig treballar amb Aixalà en un centenar de programes de televisió, primer a
Estoc de pop i sobretot a Arsenal. Tant el realitzador Huerga com els dos guionistes d’aquest últim programa –Jordi Beltran i jo– sabíem que Aixalà era el millor muntador imaginable per a un programa així, que es reinventava cada setmana.
Aixalà muntava sobretot per oïda. Sempre procurava que el canvi de pla fos marcat per algun so, per una nota musical o un soroll ritmador. Prèviament els guionistes ja havíem marcat amb precisió la seqüència dels plans, però eren Aixalà i Huerga, junts o per separat segons els programes i els dies, els que afinaven la fracció de segon exacta. I només d’aquesta manera el resultat podia ser fluid.
De la sèrie Arsenal puc esmentar el collage dramatitzat de gairebé una hora de durada compost per crits agafats de centenars de pel·lícules, titulat Crits, o també Cap a l’origen, una adaptació audiovisual de l’assaig d’Eugenio Trías Lo bello y lo siniestro. Amb Aixalà vaig gaudir especialment muntant El viatge de Robert
Wyatt i Buñuel (1990). Treballar amb ell era un privilegi, una sort, un plaer.
Posteriorment, Aixalà va alter- nar el muntatge cinematogràfic en pel·lícules com Gaudí o Salvador (2006) –totes dues dirigides per Manuel Huerga– amb la realització de videoclips (un d’El Último de la Fila va ser finalista als MTV) i de produccions documentals i publicitàries, sobretot per a Ovideo TV i Mediapro. Va obtenir el premi Gaudí al millor muntatge i nombrosos guardons internacionals com a realitzador en festivals com Canes, Nova York i Fiap entre d’altres.
Un dels seus anuncis memorables va ser el que va servir per presentar Port Aventura.
Crec que es podria parlar d’un cert to Aixalà, en la seva vida i en la seva obra audiovisual, de la mateixa manera que en el cinema es parla d’“el toc Lubitsch”. En el cas d’Aixalà les referències principals serien potser una rara combinació de Hitchcock, Buñuel, Tati, Franju i Raymond Roussel.
El to Aixalà és subtil, ja que combina nocions aparentment contradictòries, com la vitalitat i l’humor negre o excèntric, l’exquisidesa i la transgressió, així com una certa cruesa salvatge i una tendresa gairebé amagada, una mica dissimulada, que era una manera d’expressar la seva benevolència i l’amistat.