L’art que neix de la destrucció

La Tate obre una mostra d’escultura i pintura posterior a la Primera Guerra Mundial

L’art no sorgeix només de la bellesa, l’optimisme i l’amor, sinó també de la destrucció, la misèria i la guerra. Del bombardeig de Gernika, o dels deu milions de morts, trenta milions de ferits i setanta milions de soldats mobilitzats a la Primera Guerra Mundial, de les horribles ferides que van patir, les mutilacions, les violacions, els traumes psicològics, les vídues, els orfes, les ciutats reduïdes a runa, els camps i boscos calcinats.

En ocasió del centenari del final d’aquella gran conflagració, la Tate Britain ha reunit un centenar i mig d’obres d’artistes com George Grosz, Max Ernst, Fernand Léger i Christopher R. W. Nevinson per explicar l’impacte de la guerra sobre l’art, les cultures i les societats de la derrotada Alemanya i de les victorioses França i Anglaterra, i analitzar com es va fracturar l’estructura del progrés i la relació entre l’home i la màquina va entrar en una nova dinàmica.

Si avui dia l’automatització i l’aparició dels robots amenacen d’alterar el precari equilibri laboral i eliminar nombroses professions –la por d’un futur incert i segurament pitjor té molt a veure amb el Brexit, Trump i els populismes en alça–, el 1913, just abans de l’esclat de la Gran Guerra, es pensava que les màquines serien el gran aliat de la humanitat en la recerca del progrés. És cert que algunes ho van ser, però d’altres es van convertir en l’enemic, i en armes de destrucció massiva.

El canvi de percepció i l’horror són evidents en Rock Drill, obra de l’escultor nord-americà establert a Anglaterra Jacob Epstein (creador de la tomba d’Oscar Wilde al cementiri de Père Lachaise de París). Una primera versió, anterior a l’esclat de la guerra, mostra un híbrid d’home i màquina amb influències del vorticisme, ple de vigor i energia, capaç de fer miques les desfasades tradicions i convencionalismes, i posar el món en el futur de color de rosa de la industrialització i la prosperitat. En la segona versió, el protagonista ofereix un aspecte sinistre, descavalcat del seu trípode mecànic, amb les cames segades i l’abdomen sobre una espècie de pedestal, el cap girat, viu a penes, fet malbé de manera irreversible.

L’exposició, titulada Afternath: Art in the Wake of World War One, “examina l’impacte del cataclisme sobre la creativitat una vegada que els canons van deixar de tronar, els rifles de disparar i les bombes d’explotar, com els artistes van respondre a les seves experiències particulars de la guerra i van desenvolupar arran d’això noves formes d’expressió, propiciant un retorn al realisme i sembrant les llavors del dadaisme i el surrealisme”, en paraules de la comissària de la mostra, Emma Chambers.

A les galeries de la Tate Britain, a la vora del Tàmesi, s’exhibeixen La prostituta i el veterà de guerra, d’Otto Dix, els desoladors paisatges amb cràters enmig del fang de Paul Segieth, el cementiri atapeït de creus blanques de Félix Vallotton, les trinxeres de William Orpen o les dantesques imatges de Ieper després del primer bombardeig, de Nevinson.

Camins de glòria (Paths of Glory), del mateix autor, va ser censurat perquè les autoritats van percebre que les fileres de cadàvers de bocaterrosa al fang eren una descripció massa “franca” del conflicte, que afectaria la moral d’una població que a poc a poc havia de tornar a posar-se dreta.

Una de les noves formes d’expressió artística van ser els monuments de bronze i de pedra en homenatge als caiguts, al soldat desconegut i de celebració de la victòria, com a instruments de cohesió política i social. Els cascos, els uniformes i les bales es van convertir en objectes centrals de quadres i estructures, mentre veterans amb estrès posttraumàtic deambulaven pels carrers de Londres, París o Berlín. A Alemanya, Otto

AUTOMATITZACIÓ Les màquines que eren còmplices en el progrés es van tornar armes de destrucció

SÍMBOLS

Cadàvers, cascos, bales i runes de ciutats es van convertir en objectes del nou art

OPTIMISME

L’art de postguerra va reflectir les ganes de viure, però la Gran Depressió no trigaria

Dix i George Grosz els van utilitzar com a símbol per denunciar de manera satírica la corrupció de la postguerra, mentre que els britànics, més fins i delicats, van fer el possible per passar per alt les mutilacions.

“L’art –diu Chambers– va ser perseguit pel fantasma de milions de morts, i afectat pels danys físics i psicològics en els ferits. Amb tot destruït, es tractava de construir una cosa nova. Un fet terrible, irreversible i devastador havia ocorregut i no es podia canviar”. El surrealisme de Louis Aragon i André Breton va néixer d’allà.

França va redescobrir el classicisme i els valors de la civilització i va desenvolupar un nou concepte d’identitat nacional. Els pintors de la Neue Sachklichkeit alemanya es van centrar en els detalls més mundans per intentar posar una mica d’ordre enmig del caos. A la Gran Bretanya, Stanley Spencer va amagar els horrors i les cicatrius de la guerra en l’al·legoria religiosa.

La part final de l’exposició de la Tate intenta insuflar una mica d’optimisme i se centra en l’energia creativa que va sorgir de tanta desolació, les ganes de viure en els feliços anys vint, l’hedonisme, la cultura del jazz a Amèrica, la nova relació d’home i màquina, els invents, la ciutat moderna, la figura noble del treballador, un utòpic futur mecanitzat.

Però la treva no va durar gaire. Aviat van arribar la república de Weimar, la Gran Depressió, el nazisme i la Segona Guerra.Tenir fe en la humanitat no és tasca fàcil.