La dignitat
Article primer de la Declaració Universal dels Drets humans, que va ser aprovada en Assemblea General per les Nacions Unides el desembre del 1948 a París: tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Inevitablement, més d’un lector haurà esbossat un somriure escèptic o fins i tot sorneguer, perquè resulta obvi que ja des del nostre naixement no som iguals ni en drets ni en llibertats, per més que ho proclami el sacrosant i benintencionat text. Potser sí en dignitat, ja que aquesta paraula, tan en voga en els nostres dies, sembla que es refereix, seguint la tradició cristiana, a la dignitat intrínseca de tot ésser humà pel fet de ser-ho. Al cap i a la fi, l’home és creat a imatge i semblança de Déu i dotat de lliure albir...
Però no ens perdem entre fullaraca teològica, perquè el que avui em sembla curiós és com, des de la Declaració Universal del 1948, la dignitat ha usurpat el camp semàntic de l’honor i en aquests temps és reivindicada per organitzacions polítiques de tot signe i tipus que diuen que actuen per dignitat o per recobrar la dignitat.
La dignitat ha desbancat l’honor, que sona a ranci i que en aquest solar hispà tantes amargors va portar i tantes disputes va sustentar. L’honor sembla reservat per a acadèmics i militars, que faran bé de recordar que cal procurar honor i no honors, ja que no són el mateix. Al contrari, la dignitat, més democràtica, és un intangible que, des dels horrors de la Segona Guerra Mundial, els poders públics s’han afanyat a proclamar i suposadament protegir. La dignitas llatina garantia que s’era digne de rebre honors, de ser honrat, per la qual cosa tenia alguna cosa de grandesa, d’excel·lència. Comparteix origen etimològic amb dignatari, esclar,
La dignitat ha desbancat l’honor, que sona a ranci i que tantes amargors va portar en aquest solar hispà
però també amb els indignats, incloent-hi els que així es van dir en aquella ja una mica antiga ocupació de la Puerta del Sol madrilenya.
Avui, i ateses les circumstàncies polítiques i socials que estem vivint, es reivindica un habitatge digne i una feina o un salari digne, així com es treballa per la dignitat d’un poble, una nació o un estat i es considera indigne tot el que s’oposi als nostres propòsits.
S’ha convertit la paraula i la seva idea en una arma llancívola que agreuja fins i tot el vell concepte de l’honor, que era més individual i menys socialitzat, menys genèric. Això explica, per posar un exemple dolorós i de greu confrontació, que grups antiavortistes propaguin les seves idees per la dignitat del fetus en gestació i grups proavortistes insisteixin en la dignitat de les dones embarassades per decidir per elles mateixes.
La tasca del legislador i del governant, tan fàcilment titllat d’indigne per uns i per d’altres, seria la de, justament, preservar la dignitat de tots i aconseguir els compromisos acceptables necessaris.
Els va l’honor en això, si és que el valoren en alguna cosa, i la nostra dignitat de ciutadans.