Manon no era una dona prostituïda?
El títol de Puccini arriba al Liceu amb un muntatge de Davide Livermore que denuncia la situació de “les mantingudes”
Manon és realment lliure quan el ric –i vell– recaptador d’impostos Geronte di Ravoir li concedeix tota la seva riquesa i condició social a canvi que visqui amb ell? No és potser un fort xantatge psicològic i per tant un escenari no tan diferent d’una casa de prostitució? Fixeu-vos en La traviata, que en italià significa la perduda,ésadir, la puta: francament, em xoca que els joves d’avui es preguntin quina professió té la protagonista d’aquesta òpera. Vol dir que no estem explicant la història com correspon a l’espectador del nostre temps”.
Qui parla així és el director d’escena Davide Livermore (Torí, 1966), artífex d’aquesta Manon Lescaut que el Liceu coprodueix amb el Palau de les Arts de València –d’on va dimitir com a intendent fa tot just sis mesos– i el teatre San Carlo de Nàpols. Després d’estrenar-se a Itàlia el juny passat, ara la producció arriba a la Rambla –del 7 al 22 de juny– amb una dotzena de funcions i dos repartiments. El primer està protagonitzat pel molt estimat Gregory Kunde i la soprano ucraïnesa Liudmila Monastirska, que debuta a la casa, com també hi debuta el director musical, Emmanuel Villaume.
Al seu muntatge, Livermore avança un segle l’acció del llibret, fins al temps del compositor, Giacomo Puccini. I a més parteix d’una situació que al públic actual li resulta més familiar: la immigració europea que arribava a Ellis Island i quedava atrapada al centre de detenció de Nova York. A més, al segon acte converteix la mansió parisenca de l’adinerat Geronte en el que en aquella època s’hauria anomenat una casa de barrets, això és, un prostíbul.
Doncs bé, argumentant sobre la translació en temps i espai que ha dut a terme en aquest clàssic del repertori operístic, Livermore posa sobre la taula un tema vital en l’actual marc de sensibilització social sobre la discriminació de les dones: Fins a quin punt la prostitució és un acte voluntari? I fins a quin punt hi ha supervivència en l’habilitat manipuladora de la protagonista d’aquesta òpera?, es demana el reggista, una habilitat que el patriarcat s’ha encarregat d’atribuir sempre a les dones.
Recordem, però, l’argument d’aquesta tercera òpera de Puccini, en què el compositor de la Toscana presenta el seu primer gran personatge femení –més tard arribarien La bohème i Madama Butterfly– amb l’ajuda de fins a set llibretistes, que van haver de posar-se d’acord. Escrita entre el 1889 i el 1892, Manon Lescaut narra la història d’una jove que, anant cap al convent on el seu pare l’envia –l’obra està basada en la novel·la de l’abat Prévost de 1731– coneix un jove de qui s’enamora, un amor correspost però ple d’obstacles. Entremig de tot plegat hi ha el pla que maquina el ric vell Geronte per raptar la jove. Manon acaba optant per convertir-se en la seva amant, ja que no té més suport econòmic. És que potser les dones del segle XVIII podien treballar i guanyar diners?
“Quan una jove enamorada accepta viure amb un vell per diners, s’està prostituint”, afirma Livermore. “Jo he treballat a moltes presons i reformatoris com a educador social, i vaig haver de mirar de treure noies menors d’edat de la prostitució.
“Manon és realment lliure quan el ric Geronte li dona riquesa a canvi de viure amb ell?”, diu Livermore
Vaig veure la dependència total que es genera amb els diners. A Manon Lescaut no estem lluny d’una persona rescatada de la prostitució”. I afegeix: “A mi em va passar de jove. Algú em va proposar de pagarme un milió a canvi de viure amb ell. El meu ordre de valors va ser diferent i no ho vaig acceptar. Però Manon és realment lliure? Aquesta és una pregunta que el compositor es fa. D’altra banda, la seva protagonista viu un sentiment pur però massa contaminat de manipulació, ja que l’únic que coneix per establir una relació és la manipulació. I ja sabem que en la manipulació ser víctima o dominar és el mateix”.
El reggista italià abomina els muntatges contemporanis que forcen les trames per al lluïment del director. “Jo no faig una Manon estranya perquè es parli de mi. Tot està al servei d’ella, algú sempre més interessant que jo mateix. I per ser una obra contemporània no necessita tenir un vestuari d’avui. Contemporani significa que pot tenir una comunicació veritable, i parlar avui dels refugiats sirians no és diferent de parlar dels nostres avantpassats que van emigrar al Nou Món”.