Primavera russa
Recital d’Olga Peretiatko
Lloc i data: Palau de la Música Catalana (31/v/2018) Podria sorprendre la baixa assistència al recital de debut al Palau de la Música de la soprano russa Olga Peretiatko, una de les veus més demandades de l’actualitat. Una mica més de mitja sala va rebre amb entusiasme aquesta cantant, que va demostrar ambició i versatilitat amb un programa de lieder, òpera belcantista i cançó russa.
La veu de Peretiatko es va mostrar dúctil, de registre generós, esmaltada i de timbre atractiu, a més de demostrar un control tècnic mesurat, però va ser en l’àmbit expressiu on no es va acabar de generar la màgia esperada. Si amb les tres mélodies de Fauré el seu francès, dicció i estil van tenir la virtut de la correcció estilística, va ser amb els tres liszts on, visiblement emocionada, l’Olga va lluitar per controlar unes furtives llàgrimes amb el celebèrrim tema del Liebesträum, transformat en el lied O lieb, so lang du lieben kannst. No és bona l’emoció quan l’instrument ha de conjugar exigència i expressivitat perquè pot caure en la sensibleria. No va ser el cas, però en els dos rossinis que van tancar la primera part, All’ombra amena i sobretot en Bel raggio lusinghier, no va lluir la frescor belcantista que s’esperava.
Peretiatko és una cantant intel·ligent que mesura amb un cura extrema el seu instrument, el cant legato és impecable, les notes picades i els filats destil·len elegància, però la seva Corinna va quedar una mica freda i la seva Semiramide, ajustada a unes forces que van fer visible l’exigència del recital. És de justícia destacar la feina minuciosa i neta del piano de Giulio Zappa, amb un extravertit Rossini i unes elegíaques masurques de Chopin en els seus solos, a més de respirar amb la soprano i plegar-se amb un resultat hedonista al variat contingut d’estils. La sempre pirotècnica Oh lluu di quest’anima va començar amb gràcia la segona part, però un agut final controlat en excés en l’emissió va restar brillantor a l’ària. Tampoc no hi va haver la profunditat belcantista en un Casta diva impecable però amb un resultat més aviat distant.
Va ser amb l’irresistible romanticisme de Txaikovski i les seves tres cançons on la veu, l’expressió i l’estil per fi van casar amb excel·lència i majestat, sobretot amb
Ja li v pole, una metàfora panteista d’una emotiva tristesa subjugadora. Els tres rakhmàninovs finals van ser el millor regal i mostra de l’art de la soprano, intimisme, fraseig i sensibilitat amb un ús magistral dels reguladors: Vocalise .Va tancar amb l’expansiu Aires de primavera i va regalar tres vistosos bisos: la Villanele, la cançó oriental de Rimski Kórsakov, i un Vals de
Juliette de Gounod ple d’una frescor sorprenent després de més de dues hores de recital. Va besar la tarima amb la mà per a l’alegria dels fans i agraïment mutu en una agradable cita lírica preestival.