Penúltim retrat de Camarón de la Isla
Al cap de 25 anys de morir, arriba als cinemes un documental que busseja en la vida del cantaor
Els fidels a Camarón de la Isla sentien que tenien un deute amb l’artista que va revolucionar el flamenc. L’any passat es van complir 25 anys de la seva mort, una efemèride que va passar amb més pena que glòria. Amb prou feines uns quants articles periodístics i algunes peces als informatius de televisió. Un concert al Conde Duque de Madrid, amb moltes mancances. Per saldar aquest deute, divendres va arribar als cinemes el documental Camarón: Flamenco y revolución, que dirigeix Alexis Morante, un director d’Algesires actualment establert a Los Angeles. “Als Estats Units a una figura d’aquest calibre se li haurien fet tota mena d’homenatges ”, assenyala Morante.
“A Camarón no se li ha fet justícia”, rebla el director de la pel·lícula, que es va embarcar en el projecte empès per Curro Sánchez, fill de Paco de Lucía, amb qui Camarón va compartir tantes nits d’art i èxit.
El documental de Camarón recompon la vida i obra del cantaor, però també la revolució cultural que es va viure a Espanya els anys de més presència del de San Fernando, un guió firmat per Morante i Raúl Santos i narrat per la veu de Juan Diego.
“Per als seguidors de Camarón és difícil descobrir i narrar una cosa que no s’hagi vist abans, però al documental apareixen aspectes innovadors gràcies a la feina tenaç dels documentalistes, que han rescatat imatges inèdites de cintes de vídeo antigues que la família guardava a casa i que ja estaven molt deteriorades”, explica Morante. Entre aquestes, un Camarón tocant la guitarra a la piscina de casa seva o la seva trobada amb un pastor de l’església evangèlica a la qual el va portar Chispa, la seva vídua, “que és un moment molt emocionant i que sorprendrà”.
La pel·lícula narra la vida de José Monje Cruz des de l’escola de San Fernando, que durant el franquisme segregava els nens rics dels pobres i d’entre els pobres els gitanos com José, homes predestinats al fracàs escolar, com va ser el cas de Camarón. Els seus primers passos en el flamenc de la Venta de Vargas i els seus bolos flamencs per a turistes per tot el país.
La trobada amb Paco de Lucía, a través del pare d’aquest, encara Camarón cap a la indústria discogràfica. Després d’uns anys a Madrid es trasllada a Sevilla, on el productor Ricardo Pachón li dona la possibilitat d’iniciar nous camins en el flamenc, més relacionat amb la música lleugera i fins i tot el rock. Neix La leyenda del tiempo, el treball discogràfica que va ser el pitjor llançament de la carrera de Camarón i que aviat es convertiria en el més important de la seva carrera.
Morante espera que la pel·lícula suposi una veritable novetat “per a un artista que és molt aclamat i del qual els seus seguidors ho coneixen tot. Per això, ens hem acostat a Camarón amb una mirada nova; un nou acostament a la seva persona; un intent de descobrir què hi ha darrere del mite”.