“El mecenatge no reemplaça l’acció pública ni a l’inrevés”
Jean-Jacques Aillagon, director de la Fundació Pinault i exministre de Cultura de França
Quan es parla de mecenatge i patrocini sempre s’evoca amb admiració i certa enveja l’anomenada llei Aillagon aprovada a França l’any 2003. És la llei que va presentar qui llavors era ministre de Cultura, Jean-Jacques Aillagon, que aquesta setmana ha estat a Barcelona, convidat per l’Institut Francès i la Fundació Castell Peralada, per explicar com sorgeix aquesta llei que gràcies a les desgravacions fiscals ha permès un augment espectacular de les donacions a la cultura.
El mecenatge és més una qüestió de tradició, com als Estats Units, o simplement depèn dels beneficis fiscals obtinguts?
D’entrada crec que es més una qüestió política que fiscal. A certs països anglosaxons o als Estats Units el mecenatge és més fort perquè la contribució pública en cultura és molt feble, mentre que els estats europeus estan molt implicats en educació, salut o cultura. Aquí els governs tenen uns paper important però l’interès general no ha de ser només responsabilitat de les administracions. Amb la llei sobre el mecenatge del 2003 no vaig pas voler americanitzar la societat francesa ni justificar la no-actuació de l’Estat, sinó fer que tots els ciutadans també siguin responsables de la sanitat, l’educació, la cultura o la solidaritat. No s’ha d’oblidar que no és una llei sobre el mecenatge cultural, sinó general, que també ha beneficiat altres àmbits. La desgravació fiscal encoratja els ciutadans a implicar-se de manera més determinada, i no només a través dels impostos, en una societat adulta, responsable, democràtica i solidària.
Quin àmbit s’ha beneficiat més de la llei?
Tots. La recerca mèdica se n’ha beneficiat, especialment la recerca sobre la sida, l’Alzheimer i d’altres, també les grans organitzacions filantròpiques, com Metges sense Fronteres, l’església catòlica... i els establiments culturals, els festivals, totes les activitats culturals han desenvolupat fórmules per obtenir més recursos. Hi ha aspectes poc coneguts. Quan una pintura que es ven al mercat nacional o estranger es declara d’interès patrimonial, les empreses la poden comprar per a una col·lecció pública i tindran una reducció fiscal del 90%. Una altra disposició és només per a instruments musicals. Una empresa pot comprar un violí Stradivarius i tindrà avantatges fiscals si el posa a disposició d’un intèrpret durant deu anys.
La llei ha estat més utilitzada per les empreses que pels particulars?
Un particular pot desgravar un 66% amb un màxim del 20% de la seva renda i una empresa un 60% de l’impost de societats, amb límits, és clar. Com que es tracta de grans empreses, com Total, L’Óreal, Vuitton... les xifres són molt més importants. Però des d’un punt de vista cívic és important que gent modesta faci les seves aportacions. La Biblioteca Nacional de França quan ha de fer una comprar organitza una subscripció popular i reuneix els diners amb petites sumes.
No hi ha el perill que aquestes desgravacions afavoreixin sobretot els grans museus?
Les grans institucions tenen més visibilitat i reben més. Però hi ha actuacions locals, com arreglar el teulat d’una església o ajudar un petit festival, que fàcilment troben partenaires. Són les estructures mitjanes les que tenen més dificultats. Llavors és quan ha d’actuar l’administració pública amb subvencions. L’Estat ha de tenir un rol reequilibrador.
Què ens cal per tenir aquí una llei del mecenatge?
És qüestió de voluntat, d’estar convençut que pot ser útil. No és una llei perquè l’Estat es desentengui de la cultura. El mecenatge és lliure i arbitrari, es pot centrar en un museu o en un festival, no hi ha obligacions, per tant és l’Estat, la col·lectivitat pública, qui te el deure democràtic de fer arribar la cultura arreu. El mecenatge no reemplaça l’acció pública, ni a l’inrevés, són lògiques complementàries. Ara bé, de vegades també penso que l’aprovació de la llei a França va ser un miracle, es va beneficiar d’una conjuntura favorable, el ministre del pressupost era un col·lega, el primer ministre Raffarin un liberal que defensava que la societat ha de contribuir més a l’interès general, jo havia inclòs el mecenatge en el programa cultural del president Chirac i quan arribo al govern proposo immediatament una llei que a més no beneficiava només la cultura sinó tots els sectors. L’esquerra es va abstenir però mai l’ha tocat i quan es complien deu anys un ministre d’Hollande ho va celebrar i fins i tot es va fer un segell commemoratiu.
El mecenatge ha d’anar acompanyat d’un reconeixement públic?
A França hem après a mencionar els donants. Ara a tots els museus hi ha plaques on se’ls reconeix, i fins i tot es planteja que donin el nom a sales. Abans hi havia reticències. Les empreses demanen organitzar vetllades pel seus empleats en establiments culturals. Naturalment cal evitar que el valor de la contrapartida no sigui excessiu.
ELS OBJECTIUS “Amb la llei del 2003 no volia americanitzar la societat ni justificar la no-actuació de l’Estat”