Iago a l’ala oest
Othello Direcció: Oriol Tarrasón Intèrprets: Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig Lloc i data: La Seca Espai Brossa (31/V/2018).
En tot clàssic hi ha una cosa eterna. Un coneixement secret explotat sense límit per la modernitat amb l’excusa de reforçar la connexió amb el públic. Oriol Tarrasón n’és un expert. Al capdavant de Les Antonietes sempre ha triat autors transcendentals en la història del teatre. Els redueix al mínim necessari perquè l’espectador es quedi només amb el que importa.
Amb Othello aquella essencialitat –amb una estètica pròxima a Cheek by Jowl– es posa al servei d’una triple lectura repartida entre els tres personatges que es mantenen en aquesta adaptació: Iago, Otel·lo i Desdèmona. En un joc de relleus, cada un ocupa la centralitat d’un fragment de la posada en escena. La de Desdèmona –Annabel Castan sense artificis de damisel·la en conflictes, segura fins a l’estupefacció en el seu violent desenllaç, sense demanar perdó pel seu assassí espòs– és un exercici sense l’auxili de Shakespeare. Així s’entén l’actitud de l’actriu i el regal de tota una escena d’espera, preparant l’escenari del crim com una coreografia mortuòria.
Intel·ligent també és no optar per cedir el protagonisme només a un dels dos antagonistes en les preferències dels creadors contemporanis. Una vegada entès que per a la gelosia ja hi ha Conte d’hivern, Iago s’erigeix en el rei de la funció en les últimes dècades. Un duc de Gloucester sense opcions a corona. Un malvat que basa la seva malifeta en la seva capacitat de manipular l’altre. Deixeble avantatjat de Christian Simon, pare crític de l’storytelling. Un spin doctor de manual que utilitza les debilitats d’Otel·lo al seu favor. Arnau Puig és perfecte en aquesta caracterització d’un professional del formateig mental. Fred expert a embolicar la realitat en una xarxa narrativa, filtrant les percepcions i estimulant les emocions més útils a les seves finalitats.
Però una vegada assolit l’objectiu, la funció se centra en el cos i la psique del subjecte assenyalat per aquella operació d’assetjament sistemàtic. Òscar Intente –amb vestit de polític exposat a l’opinió pública– assumeix amb solidesa el creixent protagonisme en un paper que omple en la mesura que el caos emocional s’apodera d’ell. Una destrucció que Tarrasón il·lustra amb imatges del patrimoni surrealista. Un racó de llum i ombres i uns braços que travessen l’espai com en un malson d’Elm Street o un somni obscur de Cocteau.