La gran finta de Zidane
Zidane ho ha tornat a fer. El seu full de ruta existencial inclou grans girs de guió que el confirmen com a mite impenetrable. Detestat i temut pels seus biògrafs no autoritzats i emparat per un amor transfronterer que neix d’una admiració que valora els seus triomfs i una manera genuïna i elegant d’encertar i equivocar-se, Zidane ha decidit abandonar el Madrid. I ho ha fet amb una finta definitiva, sense que ni el plenipotenciari Florentino Pérez ni les bateries mediàtiques de l’entorn madridista hagin pogut intuir-ho. Zidane ha aprofitat la indulgència ambiental, el xivarri de l’eufòria i les enrabiades infantils de Cristiano i Bale per continuar una trajectòria que li permetrà mantenir-se a l’elit posposant qualsevol ombra de decadència i, alhora, preservar la tutela futbolística dels seus fills. Interpretar-lo és una temeritat. Per això ens agrada fer-ho. I a partir d’ara serà interessant observar l’estratègia psicològica de substitució, que avui se centra en un Mauricio Pochettino que haurà de trobar el seu propi perfil en un bosc d’autoestima on ningú va de cara. “Al final va a resultar que Zidane sí sabe lo que hace, por más que haya tratado de despistarnos ganando la Liga de Campeones”, va escriure Rafa Cabeleira. És una bona manera de descriure la paradoxa d’una figura de qui s’ha menystingut l’eficàcia amb epítets tan insòlits com el de, sic, alineador (que és al futbol l’equivalent de qui, parlant d’art, creu que un nen de sis anys pot dibuixar igual que Joan Miró).
TALENT PEL DRAMA. La gestió de la dramatúrgia de l’adeu de Zidane ha sigut extraordinària. Si amb el cop de cap va certificar el que Jean-Philippe Toussaint va definir com un gest “brutal, prosaic i novel·lesc”, ara ha estat més subtil. Ha sabut mantenir la clandestinitat prèvia a la decisió, sorprendre en un context d’embriaguesa eufòrica, evitar la pressió dels escarafalls induïts i estalviar-se una ressaca que fins ara només s’ha traduït en un desconcert més amenaçador que reactiu. I malgrat que, propulsada per la rancúnia, Besma Lahouri el va definir com a seductor i carismàtic, subtil i violent, generós i manipulador, a l’hora de tancar la seva etapa al Madrid Zinédine Zidane ha sigut simplement eficaç, brillant i contundent. Però, com en altres moments de la seva vida, li ha agradat deixar darrere seu l’estela que genera tot allò que no ha dit i que molts intueixen que pensen. Però alerta a intuir què pensa Zidane. Després del cop de cap més famós de la història, ni tan sols el seu amic Dugarry va trobar les forces suficients per mirar-lo als ulls i preguntar-li què havia passat i quina mena de curtcircuit l’havia empès a malbaratar les possibilitats de la selecció en un moment tan important de la història.
PATRIOTISMES RELATIUS. Josep Maria Bartomeu ha declarat que li agradaria que Messi guanyés el Mundial de Rússia. És un comentari poc diplomàtic, que descriu perfectament la jerarquia d’interessos del Barça i la gratitud que molts culers senten per Messi. Com a reacció fàcil, hi ha qui creu que Bartomeu hauria d’abstenir-se de fer aquesta mena de vaticinis emocionals. Però, arribats on hem arribat, no és més saludable que tothom digui, amb respecte i concreció, el que li vingui de gust? (exemple: Rafael Nadal reflexionant sobre la conveniència de convocar eleccions). Que Bartomeu anteposi la felicitat de Messi a l’èxit hipotètic de la selecció espanyola, que és on juguen més futbolistes del Barça, tampoc hauria de ser un problema. Només cal llegir els diaris i passejar pels carrers per adonar-se que a Catalunya hi ha molta gent que vol que Espanya perdi sempre, ja sigui a Eurovisió o a un torneig juvenil de petanca. Però, més enllà d’una interpretació política visceral, el desig expressat per Bartomeu és interessant perquè anteposa la gratitud a les devocions patriòtiques, gairebé obligatòries, que acostumen a envoltar les seleccions. De manera que, per molts aficionats, no solament del Barça sinó també d’altres equips, el Mundial de Rússia els permetrà adaptar els seus desitjos a diverses realitats i vincles sentimentals. Ara ja no ens representen només els països als quals volem pertànyer (o dels quals volem fugir) sinó també els ídols que ens han ajudat a digerir millor els últims anys de política, tan estúpidament i verinosament extenuants.
Serà interessant observar l’estratègia psicològica de substitució de Zidane El desig expressat per Bartomeu anteposa la gratitud a les devocions patriòtiques