El Barça obre consulta al taxi
Per què els conductors de la Ciutat Esportiva Joan Gamper són una peça clau en l’engranatge del planter blaugrana
Els noctàmbuls saben que en l’ànima dels cambrers s’hi amaga un psicòleg. I en la dels taxistes, afegeix el FC Barcelona, que ha dipositat a les mans de 35 d’aquests professionals el seu tresor més valorat: les promeses de la Masia. Uns 175 nens i adolescents, d’entre 8 i 16 anys, arriben cada dia en sis microbusos i gairebé una trentena de taxis a la ciutat esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí. Venen de tots els racons de Catalunya i passen tant de temps als vehicles que estableixen lligams afectius molt forts amb els seus “altres papes i mames”, com els qualifiquen alguns.
Són les 18 hores i l’aparcament al costat del camp d’entrenament 7 es comença a omplir. En Daniel Tristán, de 12 anys, de l’aleví B, dorm al seient del copilot. El taxista somriu. Ha conduït des del Baix Llobregat amb tanta suavitat que és un miracle que continuïn despertes les tres criatures dels seients del darrere. En total, quatre petits esportistes sense distincions, tot i que el bell dorment té un cognom il·lustre: és fill d’Eidur Gudjohnsen, el primer i únic islandès que ha jugat al Barça i que va guanyar el triplet amb el club el 2009.
El taxi o el microbús és una prolongació del club, de la casa i de la família, un espai on se senten segurs i on no només poden fer la migdiada o berenar. Anant cap a casa estudien i fan els deures. Alguns no arriben a la seva destinació fins després de les 11 de la nit, per la qual cosa també sopen als vehicles. Abans molts ho feien amb un entrepà. Els taxistes van donar la veu d’alarma. Ara ells mateixos s’encarreguen d’anar a la cuina de la Ciutat Esportiva per recollir la safata amb un sopar equilibrat per als qui tenen per davant el trajecte més llarg.
Però el millor aliment, la millor gasolina, és l’afecte i el respecte. Quan baixen del cotxe els uns i els altres es xoquen les mans. Els viatgers no són només uns clients per als taxistes i els taxistes no són només uns conductors per als nens. María Dolores Rojo, de 55 anys, ho va comprovar quan va passar prop d’una escola un dia que estava de festa i un dels seus nois, l’Alejandro, de Tudela, la va reconèixer i va córrer a fer-li una abraçada. En cas d’urgències, com per exemple quan cal anar al metge, el club gairebé sempre recorre a ella. La majoria dels taxistes són homes, però la Loli, com l’anomena tothom, forma part del grup de les mames, juntament amb l’Érika i l’Eloísa, entre d’altres.
Les taxistes i els taxistes s’assabenten dels problemes abans que els entrenadors. I de vegades abans fins i tot que els pares. Ansietat, inquietuds, recels... La Masia elogia el seu paper com a enllaços entre els nens i el club. Per això, i perquè sàpiguen com actuar, els fa cursets des de fa dos anys. La responsable de les classes és Cristina Gutiérrez, directora d’una granja escola a Santa Maria de Palautordera i autora d’una desena de llibres d’educació emocional (l’últim, Emoquadern, de l’editorial Salvatella). El seu lema és: “Si vols canviar i millorar el món, comença per tu”.
El cronista va participar la setmana passada en l’última sessió formativa, com un taxista més. Els vigilants de seguretat de la Masia van estar a punt d’un atac de nervis: 25 adults van sortir amb màscares de l’auditori Oriol Tort, van recórrer passadissos, van anar a un jardí del darrere, al vestíbul principal i al carrer, com una
Els trajectes forgen forts lligams afectius i al volant es descobreixen coses que no saben ni els entrenadors
versió 2.0 de la Santa Companya. Baixar o pujar escales i jugar amb una pilota, com demanava la professora davant l’atònita mirada dels vigilants, era molt complicat. “I ara –va dir– traieu-vos la màscara”. Augmentava la visió perifèrica i tot se simplificava. També es respirava millor. “El mateix passa a la vida i la feina: pengeu la màscara i digueu als vostres viatgers que us imitin”.
Un home de negre amb auriculars i walkie-talkie ho veia tot mentre posava cara de pòquer, però de sobte es va fer la llum en la ment dels alumnes. La màscara que tots portem i amb què tots sortim de casa és invisible! Cristina Gutiérrez i altres educadores, com ara Graziella Petrus, també del centre de Santa Maria de Palautordera, aconsegueixen així que els conductors –i gràcies a ells, els nens– descobreixin com gestionar les emocions i les queixes, com neutralitzar les pors i les angoixes, com fomentar la creativitat i l’empatia, com...
“Tot el que aprenc aquí m’ajuda a casa meva i amb els meus dos fills”, diu Toni Jurado, de 41 anys, que condueix una Ford Transit de 18 places i cobreix una de la vintena de rutes que convergeixen a la Masia. En el seu cas, la del Vallès Occidental. La resta de companys venen d’altres municipis de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona o de la Catalunya central. Felicitacions de Nadal o invitacions per a festes d’aniversari, tots mantenen vincles amb les criatures, fins i tot quan deixen la disciplina del Barça.
Aquesta és la part trista de la història. Les categories inferiors blaugrana tenen una estructura piramidal. A la base, on són els més petits, hi ha molts equips, que es van unificant a mesura que els nens creixen i ascendeixen a la piràmide. I allà, a dalt de tot, hi ha l’anhelat Barça B i les estrelles d’una galaxy far, far away: els jugadors dels cromos. No tots hi poden arribar. Li va passar, per exemple, al germà gran de Daniel Tristán Gudjohnsen, l’Sveinn Aron, que ara juga al Breidablik Kópavogur islandès.
Alguns taxistes saben de què va això perquè estan curats d’espants. José Luis Iglesias, de 64 anys i que condueix per al Barça des de en fa més de 21, va jugar al Rubí, a la Tercera Divisió, i temps després es va fer taxista. Tant ell com la María, en Damià, en Víctor, en Jordi, en Juan, en Miquel i en Jesús (impossible citar els 35 noms) estan preparats per si un dia un dels seus fills, als quals poden conèixer des de fa vuit anys, els expliqui entre sanglots que ja no anirà més a la ciutat esportiva. Li respondran que quan una porta es tanca, s’obre una finestra. Que ara són millors jugadors que abans. Que han viatjat molt, alguns als EUA o al Japó. I que molts adeus són només un fins després perquè hi ha futbolistes que s’han reenganxat anys després d’anar-se’n...
Ser avi no és indispensable, però ajuda en aquesta feina, diu Manuel Murillo, de 66 anys, que ha descobert que només hi ha un amor encara més fort que el dels pares: el dels avis. Ell té un net, en Jairo, i veu la seva cara en tots els nens que viatgen al taxi.
Des de fa dos anys el club ofereix cursets d’educació emocional perquè els xofers ajudin els joves