“Borja, Borja!”
De com un poble a Galícia celebra la beca a un ciclista amb síndrome de Down
Es vol més el que s’ha conquerit amb més fatiga
Aristòtil
Borja Gómez es passeja per Ponteareas sobre la seva bicicleta. Té quinze anys, un pedalar fluid i síndrome de Down. És un tipus popular al poble. Qui es troba amb ell el saluda. Avui li concedeixen una beca. El premi és un Volkswagen, un vehicle portabicicletes tunejat, amb l’anagrama del Club Ciclista Ponteareas i els colors de Cola Cao, la firma que és darrere d’aquests ajuts a l’esport de base. Les claus les lliura Javier Gómez Noya (35 anys), vuit vegades campió del món, segons molts el millor triatleta de la història.
Més tard, després del lliurament del cotxe, Borja Gómez torna a recórrer el poble a pedalades, tres quilòmetres entre carrers, mentre fa afanyar el triatleta: –Anem o què? Gómez Noya riu i Jesús Carballido plora. Carballido és l’oncle de Borja Gómez. I un exciclista professional. L’avalen tres Vueltas i un Giro, als anys noranta, quan pedalava amb el Zahor i el Clas.
–Jo era allà, al servei de Juan Fernández. I també amb Fede Echave –explica Carballido.
No explica gaire més perquè se li talla la veu, emocionat, i perquè avui hem vingut a parlar de Borja Gómez.
Montse Méndez, la mare del noi, ens ofereix la història:
–Als cinc anys, en Borja ja anava en bici. L’havia iniciat el seu pare, en Ricardo, que el sol acompanyar. Al nen l’havien operat del cor i ens van recomanar que fes una mica d’exercici. Amb el temps, va començar a entrenar-se amb freqüència. Des de fa anys, pedala dues o tres vegades per setmana. Surt els dilluns i els dimecres, amb la gent del club, i també els caps de setmana, que és quan toca la tirada llarga. –I aguanta bé? –Encara necessita més exercici. Així que també neda, dos dies més. I li agraden les arts. Està a la Fundació Igualarte. Fa dansa, pintura, música...
–I com se’ls va acudir a vostès això del vídeo?
(El vídeo justifica la beca: els aspirants a una beca es graven, plantejant el seu repte i el seu desig; els ambaixadors de Cola Cao decideixen quins aspirants s’emporten els ajuts: aquest any es concedeixen 300.000 euros en beques).
–Va ser cosa del club. Als responsables se’ls va acudir demanar el cotxe per apinyar l’equip. No esperàvem guanyar-lo, la veritat. Havia estat tot molt casolà. Jo mateixa el vaig gravar.
(El Club Ciclista Ponteareas, per cert, no és poca cosa. Hi ha passat un ventall de talents: des dels germans Delio i Emilio Rodríguez fins a Álvaro Pino, i també Óscar Pereiro i Ezequiel Mosquera, més pròxims en el temps).
–I en Borja, s’empassa el Tour per televisió? Segueix el ciclisme?
–Bé... De vegades ha pedalat la Vuelta a Espanya, sencera. Anava un dia per davant de la cursa. I el 2016 va ascendir tots els ports mítics del Tour. S’estudia les etapes i les consumeix, a la televisió o a la tauleta. I aquest estiu pedalarà bona part del camí de Sant Jaume. No para... (...) Javier Gómez Noya aplaudeix la família de Borja Gómez. Diu que el noi ha tingut sort. S’hi identifica: –El suport familiar és decisiu. Jo també el vaig tenir. Vaig ser afortunat. Molts d’altres s’han quedat pel camí. Quan jo vaig demanar una bicicleta, els meus pares me la van comprar. També em van pagar viatges a moltes competicions: van haver de fer un gran esforç per aconseguir tot això. Tenien un restaurant a Ferrol. D’això vivien.
No podem conversar gaire més. A Noya l’envolten desenes de seguidors. Firma exemplars de la seva biografia, A pulso. Un neoprè, un casc, una gorra de ciclista.
Mentrestant, Borja Gómez contempla el cotxe.
“El suport familiar és decisiu: jo també el vaig tenir; els meus pares em van pagar la primera bici, els viatges...”