La distància dels enemics

DONALD Trump ha dit més o menys el mateix que Don Vito Corleone a El padrí: “Tingues a prop els amics, però més a prop els enemics”. Només si s’entén l’autèntic significat d’aquestes paraules de la novel·la de Mario Puzo es podrà comprendre que el president dels Estats Units anomeni enemics els seus aliats de la UE alhora que dona tracte de soci a Vladímir Putin. Winston Churchill va advertir a un jove parlamentari conservador que no es preocupés dels que eren davant a la Cambra (els laboristes), sinó dels que s’asseien darrere (els seus companys de partit). A l’adversari, al rival o a l’enemic se’l veu venir. L’amic ens sorprèn perquè confiem en la seva lleialtat, que en la vida resulta un valor en desús, però en política és una virtut inaudita.

Trump ha aclarit que la UE és enemic comercial “però això no significa que siguin dolents”, per després aclarir que Rússia és enemic “però tan sols en certs aspectes”. La sensació és que condueix pel planeta com un conductor suïcida, pensant que no és ell qui va en direcció contrària, sinó la resta de vehicles que venen de cara. La competitivitat europea és un obstacle per als Estats Units (també la xinesa), que ha fet del proteccionisme l’eix del seu programa. L’America first en un món globalitzat resulta una recepta sense sentit i sobretot antiga, ja que un altre magnat sense escrúpols com Randolph Hearst l’hi va intentar imposar a Franklin D.Roosevelt sense èxit. Però, a més, debilitar un aliat com la UE, atacar els socis de l’OTAN i menysprear el G-7 és fer-li tres favors en un a Rússia. Una cosa és aplaudir els enemics i una altra passar a jugar al seu equip.

En el Partit Republicà, les condemnes a Trump han estat eixordadores. I l’exdirector de la CIA John Brennan ha qualificat de “traïdor” el president. Caldria recordar-li a Trump que Don Vito també deia que cadascun de nosaltres és l’enemic de si mateix.