Felipe Perrone
Felipe Perrone, brúixola d’Espanya, ‘redebuta’ amb ‘la roja’ a les Picornell
WATERPOLISTA
Amb 32 anys, Felipe Perrone ha tornat a competir amb la selecció espanyola a l’Europeu després d’haver disputat els Jocs de Rio amb el Brasil. Un retorn que atribueix a la proposta esportiva i la identificació amb el país.
Un és blau marí i l’altre, grana. A les caràtules, “Mercosul. República Federativa do Brasil” i “Unió Europea. Espanya”. Són els dos passaports de Felipe Perrone (Rio de Janeiro, 1986), que fa poc més d’un mes, el 15 de juny, rebia l’autorització definitiva de la FINA, la Federació Internacional de Natació, per poder competir oficialment amb Espanya. Una altra vegada. El seu cas és paradigmàtic: el que es considera que va ser un dels millors jugadors de waterpolo del món, la brúixola de l’equip de David Martín, ha canviat tres vegades de selecció en 15 anys gràcies a aquesta doble nacionalitat i, esclar, a les lleis laxes de la FINA.
“Jo soc hispanobrasiler, sempre he tingut la doble ciutadania... gràcies a la meva àvia”, explica Perrone, que avui disputa el segon partit de l’Europeu, el primer seriós, contra França (22 h). La seva àvia, la Núria, de Gironella (Berguedà, Barcelona), es va exiliar a Rio de Janeiro durant la Guerra Civil espanyola. Ho explica amb orgull en Felipe, que aquests dies ha de respondre sovint sobre les raons del seu tercer canvi de casquet, del brasiler, amb el qual va disputar els Jocs de Rio, al d’Espanya.
Segons el golejador, que ja ha disputat amb Espanya sis partits de la Superfinal de la Lliga Mundial al juny, quatre dels Jocs Mediterranis i l’inaugural de l’Europeu contra Malta (21-4), la seva decisió és tant esportiva com sentimental. Si va canviar Espanya (amb la qual va jugar del 2003 al 2013, fins al Mundial de Barcelona) pel Brasil (2014-2016) va ser per ajudar a popularitzar el waterpolo en els Jocs de la seva ciutat. “Era una cosa que havia de fer en aquell moment; va sortir prou bé”.
I si ara ha decidit tornar amb Espanya és per compromís. “Tinc una identificació amb aquest país. El meu germà [Ricardo] i jo vam decidir tornar a casa amb 15 anys, vaig venir a viure i a jugar aquí, al CN Barcelona (2002). Si ara he pogut optar per jugar amb Espanya, m’omple d’il·lusió per tots els reptes que venen. Només puc agrair a la Federació i a en David que m’hagin donat aquesta oportunitat. No vaig dubtar ni un segon a tornar a formar part del grup”, comentava en Felipe, que xampurreja el català amb accent brasiler, és un enamorat de Barcelona i fins i tot ha tingut un fill català, en Nikola, “nascut a l’hospital del Mar”, molt a prop del seu club, l’Atlètic Barceloneta.
Per a la selecció espanyola, que torni de Perrone és una benedicció, una injecció de talent i experiència per a un grup necessitat de referents, d’un líder sòlid. “En Felipe és un dels millors del món; és un jugador amb moltes taules, ha d’ajudar els joves a jugar els minuts més complicats”, comenta el seu seleccionador, David Martín, que està
“Tinc una identificació amb aquest país, vaig venir a viure aquí amb 15 anys; agraeixo l’oportunitat”
construint un equip jove, amb grans expectatives, al voltant de la figura de Perrone.
I en Felipão accepta el repte. Com li ha passat al Barceloneta, on exerceix el lideratge amb Dani López Pinedo i Fran Fernández, companys també de selecció. “S’ha aplegat una generació molt prometedora, hi ha diversos jugadors que venen del Mundial júnior, joves com Marc Larumbe i Alberto Munárriz, amb 23 o 24 anys, boníssims, que no han de posar-se cap límit. Portem una bona preparació per poder lluitar per les medalles; som en el bon camí”, diu Perrone, que és un dels cinc supervivents de l’última selecció espanyola que es va penjar una medalla, la de plata mundial a Roma 2009, juntament amb Marc Minguell, Blai Mallarach, Pinedo i David Martín –llavors encara jugador–.
Com diu el seu entrenador al Barceloneta, Chus Martín –germà del seleccionador–, “En Felipe és la brúixola que marca el rumb de joc, el motor de l’equip, el cap pensant, qui pren les decisions en els moments més difícils”. Tant a Sant Sebastià com a les Picornell.