El ciutadà delator
L’obsessió per complir les normes i ser millors, ja sigui a nivell ètic o professional, pot derivar en una incitació a la denúncia de l’altre, i fins i tot a una caça de bruixes, com ens explica Joana Bonet: “La nostra societat, cada vegada menys laxa i també més constreta, vol convertir-nos en vigilants a l’aguait, perquè el bon ciutadà és avui un delator en potència”.
La nostra societat vol convertir-nos en vigilants, perquè el bon ciutadà és avui un delator en potència
El passatge dormisquejava dins de l’aeronau; ja havíem assolit aquella atmosfera en la qual la voluntat s’escampa sobre els seients i la noció del temps es converteix en llunyania. Vaig demanar un suc, i l’assistent de vol el va vessar sense voler sobre la meva taula. Em va demanar perdó i va empal·lidir. Li vaig respondre que no passava res, però em va confessar en veu baixa: “Si algun company ho ha vist, té ordres d’informar el superior. I per això em poden fer fora”. No li vaig amagar que em semblava exagerat, a la qual cosa va afegir: “És el management de l’excel·lència: no pots fallar”. La nostra societat, cada vegada menys laxa i també més constreta, vol convertir-nos en vigilants a l’aguait, perquè el bon ciutadà és avui un delator en potència.
A meitat dels anys seixanta i instal·lat al nostre país, Orson Welles resumia a un parell de joves crítics de cinema espanyols la veritable causa de la ferida macartista en un impagable titular: “El dolent de l’esquerra americana és que va trair per salvar les seves piscines”. I afegia que “les esquerres no van ser destruïdes per McCarthy. Van ser elles mateixes les que es van demolir, donant pas a una nova generació de nihilistes”. Però, malgrat el canvi generacional, la delació ha quedat presa a la solapa de la identitat social. Després dels escàndols d’abusos sexuals a Hollywood, la cultura de la tolerància zero ha promès lleixiu i amoníac, i fins i tot, de manera preventiva, tracta més d’un just de pecador.
En el protocol fixat al firmar un contracte amb algunes plataformes digitals, un ha d’acceptar determinada manera de mirar dones –i homes–, i fins i tot es minuta la durada de l’abraçada. I per descomptat, també s’anima a entreveure el company i sacrificar-lo igual que un be si consideres que s’ha passat de la ratlla. Una frontera marcada amb subjectivitat, que fa que alguns se sentin investits del poder de defenestrar l’altre sense necessitat de més proves o judicis. El problema és el punt de vista, el que significa per uns i d’altres passar-se de la ratlla. Entre la denúncia judicialitzada davant un abús i el descrèdit indiscriminat hi ha la mateixa diferència que entre la categoria i l’anècdota. Però la difamació mediàtica, el victimisme que dona share i l’oportunisme que confon exigència amb despotisme –així li ha passat a Lluís Pasqual– componen la foto d’un esperit encartonat, gregari, poc obert de mires.
Fa uns dies vaig veure un captaire a la tele, un nou pobre, jove encara, que dormia al carrer. Buscava amagatalls, un cobert per llançar el sac. Però sempre hi ha algú, explicava, que es pren la molèstia de cridar a l’ordre perquè l’expulsin d’aquests cubicles pitjor que a una rata. La frontera entre denúncia i delació és espessa, una boira altament perillosa.