Trump revolta el seu partit
El president prova de calmar els republicans i accepta la ingerència russa
De tornada de Finlàndia, el caos.
Les crítiques van assolir ahir tal nivell a Washington, amb els republicans revoltats per l’antipatriotisme del president, que Donald Trump va provar de rectificar ahir la humiliació infligida als seus propis serveis d’espionatge dilluns a Hèlsinki, davant el somriure burleta de Vladímir Putin.
“Tinc total fe en les nostres agències d’intel·ligència. Accepto l’informe de la nostra comunitat d’intel·ligència en la seva avaluació en el sentit que Rússia va interferir en les eleccions del 2016”, va afirmar. Per descomptat, va matisar que en absolut això significa que va guanyar gràcies a aquests atacs exteriors.
Atesa la incapacitat per a un mea culpa, l’excusa que va oferir per defensar-se va vorejar el ridícul. A la Casa Blanca, davant les Cambres, va assegurar que l’escàndol parteix d’un error lèxic per fer servir un doble negatiu. Va matisar que en aquesta compareixença, una vegada que Putin es va declarar innocent de la intervenció, ell va afirmar “no he vist cap raó per la qual haurien fet això”, quan hi havia d’haver un no davant de l’hauria. “Em sembla una excusa increïble”, va replicar el senador demòcrata Bill Nelson.
“Increïble pel context de la llarga roda de premsa, perquè han passat 24 hores, amb el seu equip indicant-li que es va equivocar i amb els republicans objectant la seva actuació, per tot això és obvi que el president només busca una excusa”, va afegir.
D’altres van qualificar de ridícul l’argument lèxic. Massa tard per reparar la barrabassada. L’espectacle de la seva complaença i rendició al costat del seu homòleg rus ha fet la volta al món, ha soscavat la confiança del seu partit i de no pocs dels seus més fervents seguidors.
La col·lecció d’insults i desqualificatius que ha rebut el president Trump al seu país no està a l’abast de qualsevol. En aquest cas es va imposar el
The Donald, el showman de la telerealitat que no sap on comença la realitat o simplement és incapaç de veure més enllà del seu tupè ataronjat.
A costa del seu love fest –la seva festa de l’amor, com qualifiquen el seu cara a cara amb Putin–, Trump ha aconseguit obrir una bretxa impossible. A la Fox, la seva cadena amiga, la que sembra i difon el trumpisme al seu graner de l’Amèrica profunda, amb totes les seves mentides, manipulacions i hipèrboles, s’han atrevit a criticarlo d’una manera generalitzada.
Que el president denigrés la CIA i la intel·ligència dels Estats Units davant el KGB, a fi de salvaguardar la seva victòria electoral de la suposada interferència russa en favor seu, ha sonat a una excessiva humiliació. I més a Hèlsinki, en un escenari internacional, al costat de
l’enemic. Putin no va poder reprimir els somriures.
Actuació antipatriòtica. Desagradable. Reunió de la rendició. Alta traïció. Putin era l’adult. “Som un país profundament idiota”, va titular Dana Milbank la columna que publica a The Washington
Post.
“L’‘Amèrica primer’ no sembla més que la Rússia primera”, va tuitejar Richard Haass, republicà moderat i president del Council on Foreign Relations, un dels laboratoris d’idees amb més prestigi. Ja se sap que per al president, el senador i heroi John McCain és com un corcó de la consciència. Tot i això, McCain continua sent un far entre els conservadors de bona voluntat. “Cap president anterior no s’havia humiliat d’una forma tan abjecta davant un tirà”, va dir.
Una altra expressió gens sospitosa d’animadversió. Newt Gingrich, antic líder republicà i confi-
“Tinc total fe en les nostres agències d’intel·ligència i n’accepto l’informe”
El mandatari al·lega que la barrabassada davant de Putin és fruit d’un error lèxic
dent personal, va afirmar que havia comès “el pitjor error de la seva presidència”. I una altra més: “Donald Trump va sortir de viatge a Europa amb la imatge a l’alça per una potent nominació al Tribunal Suprem. Va tornar dilluns amb la reputació disminuïda després d’una tumultuosa setmana d’excessiva complaença de la doctrina de ‘Trump primer’”.
Aquestes frases apareixen a l’editorial d’ahir de The Wall Street Journal, propietat de Rupert Murdoch, un dels consellers del president i amo de la Fox.
L’amistat que Trump va demostrar a Putin va més enllà de l’opinió pública. Segons diverses fonts, el desànim es va escampar entre els assessors de la Casa Blanca. El seu equip li va preparar un informe de 100 pàgines advertint-lo dels perills. Ni se’l va mirar.
El que sí va transpirar en vigílies de la seva cita amb Putin va ser el seu enuig perquè divendres es va fer conèixer que el fiscal especial Robert Mueller va imputar dotze militars russos pel ciberatac al Partit Demòcrata i a la campanya de Hillary Clinton. Trump va fer cas omís que no digués res.
El desànim i l’enuig també van recalar dins del Partit Republicà. Al mig d’aquestes tempesta perfecta, Trump va arrencar la jornada fent de Trump. Ni un pas enrere, ell i només ell. Així ho va expressar en un tuit. “Si vaig tenir una gran reunió amb l’OTAN, aconseguint enormes quantitats de diners, encara vaig tenir una trobada millor amb Vladímir Putin. Tristament, això no s’està explicant bé. Les notícies falses s’estan tornant boges”.
El seu comentari va incentivar encara més l’estupefacció. Va tornar a agafar força la pregunta que continua flotant en l’aire: tenen alguna cosa els russos per fer-li xantatge? A Putin li van preguntar i la seva resposta no va aclarir els dubtes.
Dan Coats, director de la Intel·ligència Nacional, nomenat per aquest president, va emetre un comunicat de confrontació. “Hem estat clars en la nostra avaluació que Rússia va interferir en les nostres eleccions i continuen amb els seus esforços per minar la nostra democràcia”.
Als republicans els va posar enfront de l’abisme. Paul Ryan, president del Congrés, va insistir que els russos no són els seus amics, va donar total suport a les agències d’intel·ligència i va indicar que podrien fixar més sancions contra el Kremlin. El seu equivalent del Senat, Mitch McConnell, va coincidir en la possibilitat de les sancions i va advertir: “Rússia necessita saber que l’ocorregut el 2016 és millor que no succeeixi el 2018”.
Tot i això, de cara a aquestes legislatives de novembre, molts conservadors van posar la sordina. S’hi juguen l’escó i és millor no fer enfadar el president.
Tota aquesta pressió va portar Trump a la seva peculiar esmena. Sense oblidar-se que “la culpa de tot” la té Barack Obama.