Es dibuixa un camí
Pedro Sánchez va donar ahir una pinzellada. “Catalunya haurà de votar”, va dir des de la tribuna del Congrés. Per primera vegada des de l’acceleració sobiranista de la tardor del 2012, sota la potent cobertura emocional del referèndum d’independència d’Escòcia, un president del Govern espanyol admet en seu parlamentària que no hi pot haver solució a la crisi catalana sense sotmetre-la al vot ciutadà. “Catalunya haurà de votar”, va dir Sánchez, en una d’aquelles respostes parlamentàries que de vegades passen mig desapercebudes. No va precisar què s’hauria de votar, però va donar alguna pista.
“Catalunya té un Estatut que no es va votar [l’Estatut ratificat el 2006 va ser modificat posteriorment pel Tribunal Constitucional] i la crisi de Catalunya només es resoldrà votant. El que nosaltres volem votar és un acord, i vostès pretenen votar una ruptura”. Aquestes van ser literalment les paraules de Sánchez, en resposta al portaveu d’ERC, Joan Tardà.
Votar un nou Estatut. Votar una proposta de reforma de la Constitució. Votar de manera sincronitzada un nou Estatut a Catalunya i una reforma de la Constitució a tot Espanya (proposta del jurista Santiago Muñoz Machado a l’assaig Cataluña y las otras Españas). Votar en referèndum consultiu, a l’empara de l’article 92 de la Constitució, abans d’iniciar qualsevol reforma (proposta de l’exministre de Justícia, Francisco Caamaño, a l’assaig Democracia federal). Votar, de manera consultiva, una nova disposició addicional de la Constitució sobre el reconeixement nacional de Catalunya, de la mateixa manera que es reconeixen els drets forals del País Basc i Navarra (proposta de Miguel Herrero de Miñón, que no exigiria la celebració d’un referèndum a tot Espanya).
En aquests moments hi pot haver redactats més de deu esborranys de reforma de la Constitució. D’idees no en falten pas. El que no hi ha són les condicions polítiques per portar-les a terme, ja que en el conjunt d’Espanya, i també a Catalunya, es decidirà una altra cosa els propers mesos: la reconfiguració dels grups dirigents.
Sánchez llança el concepte “Catalunya haurà de votar”. Res més. Aquesta idea ja es va plantejar en la reunió que el president del Govern espanyol va tenir fa deu dies amb el president de la Generalitat, Joaquim Torra, i no va passar gens desapercebuda a l’equip que s’havia desplaçat des de Barcelona. L’evident satisfacció de Torra pel to i el contingut de la trobada –estat d’ànim que al cap d’unes hores va ser corregit des d’Alemanya– alguna cosa tenia a veure amb aquesta idea. Torra no té ni l’experiència ni la dura pell d’un polític professional, però no és tan ingenu per sortir content d’una reunió d’hora i mitja amb el cap de l’Executiu espanyol pel simple fet d’haver visitat la font de Guiomar als jardins del palau de la Moncloa.
Sánchez va fixant els seus missatges, conscient que durant aquesta legislatura no es resoldrà res. Catalunya no té solució en aquests moments. La qüestió és una altra. “Nosaltres anem dibuixant un camí. El Govern espanyol tindrà una agenda catalana i la desplegarà”, assenyalen des de la Moncloa.
Sánchez ha començat a pintar el quadre de les pròximes eleccions generals: solució dialogada per a Catalunya, una certa relaxació de la política d’austeritat
Sánchez elabora un perfil pactista, que es beneficiarà de la dura competició entre el PP i Ciutadans
amb el vistiplau de la Comissió Europea, retoc de les lleis laborals, un cert reforçament dels sindicats, dilatació dels contractes de lloguer, intensa agenda femenina i exhumació del cos de Franco com a gran gest de final d’època. Política suaument reformista, xuclant l’ànima de Podem. Defensa de la monarquia sense gaires escarafalls. Oferta de diàleg a la societat catalana, amb la paraula clau: votar.
Aquesta és la fórmula Sánchez, que espera rebre l’ajuda involuntària de les dues dretes: el Partit Popular i Ciutadans, en aspra competició. Imaginem unes eleccions generals a Catalunya amb Pablo Casado i Albert Rivera disputant-se el vot de la dreta molt cafetera a tot Espanya. “Anem dibuixant un camí”, diuen a la Moncloa.