Borràs, la metàfora
Que Europa té un problema amb l’extrema dreta és una evidència que constatem amb cada procés electoral. Que a Espanya el problema existeix, eficaçment blanquejat durant la transició, també. Que a Catalunya està esclatant de forma virulenta, comença a ser indiscutible. Resumit: l’extrema dreta ha tornat al continent amb força, s’ha desacomplexat a Espanya, i ha recuperat la poteta violenta contra el procés català.
La darrera víctima, el periodista Jordi Borràs, que va patir una severa agressió per part d’un home que, en reconeixe’l, va començar a colpejar-lo mentre cridava el clàssic “Viva España” i “Viva Franco”. Quan la gent va intentar impedir l’agressió, l’home va mostrar un carnet de policia nacional, carnet que s’ha confirmat des del mateix cos policial, que li ha obert expedient informatiu. Els cops han deixat Borràs amb el nas trencat i ferides a la cara. Certament es tracta d’un cas perpetrat per una sola persona, i podria considerar-se aïllat, però tots els indicadors recents disparen les alarmes i les causes tenen noms i cognoms. Per què i com ha crescut l’extrema dreta a Catalunya?
L’extrema dreta que ha arribat a Catalunya en els darrers temps ni ha estat fitxada ni controlada
La primera causa és meridiana: la impunitat amb la qual ha pogut actuar sempre a Espanya, emparada en la comprensió i fins i tot protecció de molts sectors ideològics espanyols, que l’han vista com un simple “excés”, no endebades venien tots ells del franquisme. Si, a més, el mateix franquisme es manté enaltit, els hereus gaudeixen de privilegis vergonyants, i el dictador té un mausoleu per a major glòria, queda clar que no resulten un problema prioritari per a la democràcia espanyola. I, a més, gaudeix de simpaties afegides pel seu odi al soberanisme català. A aquesta impunitat atmosfèrica, cal afegir la impunitat física dels darrers mesos, gràcies a l’operatiu Minerva que va activar el 155, i que va tenir efectes letals per a lluita contra l’extrema dreta: es van desmantellar els operatius que lluitaven contra el fenomen feixista, es van dirigir a perseguir i criminalitzar els CDR i, en paral·lel, es van reforçar les seus dels partits espanyolistes, per donar la imatge que la violència era independentista. El resultat és que l’extrema dreta que ha arribat a Catalunya en els darrers temps, ni ha estat fitxada, ni controlada, ni monotoritzada, per bé que se sap que hi ha hagut una infiltració important des de l’1 d’octubre.
Finalment, el relat de violència que fan alguns notoris líders de l’espanyolisme des de Ciutadans i PP, especialment quan es riuen dels presos o animen a arrencar llaços grocs o s’inventen una Catalunya “racista” i violenta, ajuda a crear un discurs d’odi que, sens dubte, té efectes en els sectors més radicals. No tinc cap dubte, per exemple, que les arrencades de llaços al Parlament dels Carrizosa de torn, són nutrients per a la pólvora. Daudet deia que l’odi era la còlera dels febles. Alguns l’han convertit en inspiració política.