Assisteixo a noces, discreció total
Un altre any perdut: no m’han convidat a cap casament en tot aquest 2018. Com va passar el 2017. Soc un fracassat social? Moltes rialles, moltes copes, moltes divorciades però després et quedes en això i ningú no et convida a un casament, ni tan sols civil.
Suposo que si comencés per immolar-me el panorama canviaria i seria correspost. Abans d’arribar a aquest extrem –si no em caso per menjar paella, amb menys raó–, he pensat difondre el següent anunci: “Divorciat sense finalitats ulteriors s’ofereix a dones com a acompanyant pacifista per a casaments de categoria, Costa Brava i populars. No pago ni cobro. Sí a tot, tret de portar agulla a la corbata a l’altura del pit”.
Observo que moltes dones se senten incòmodes si van sense parella, acompanyant o peó de confiança als casaments. Quina sort tenir-ne dos o tres a l’any! Ja ni recordo l’últim. Els casaments dels altres són “una finestra d’oportunitats” i constitueixen un espectacle grandiós però hi ha dones que troben a faltar, pel que sembla, un acompanyant, com si les que es casessin fossin elles.
Si abunden els massatgistes complaents i tarambanes, què hi ha de dolent a oferir-se per a una cosa tan noble com anar de parella en un casori? Jo, abans que res, prometo honradesa i entusiasme a canvi de ser un més i poder apostar
No és just que ningú no et convidi a casaments quan tants amics casats hi assisteixen per obligació
sobre si la parella de contraents durarà més o menys de cinc anys, sobre si el vestit de la núvia és descarat o si el nuvi té més por que el gran Cagancho. No és just que ningú no et convidi a casaments mentre que tants amics casats assisteixen per obligació a aquests enllaços. Ara que el Mundial ha acabat i amb vista a la temporada alta de setembre-octubre, és moment de guanyar-se el lloc i esbombar els meus modestos mèrits.
És dur perdre’s l’experiència sensorial de cerimònies en les quals amb prou feines deixen parlar el capellà, ja no toquen el vals dels pebrots i els sogres ni se saluden perquè un volia estar amb la seva nova parella i l’altre s’hi nega en rotund. Vull, anhelo, desitjo!... presenciar casaments cada any i aplaudir, deixar anar una llàgrima o fins i tot enfonsar la festa al crit caspós de “Visca els nuvis!” o “Que es facin un petó!” sense descartar posar rumb a la corbata del nuvi amb unes tisores gegants i subhastar-ne les parts.
No faria escarafalls a cerimònies de segones núpcies perquè tothom té dret a votar Puigdemont –ja triga l’estàtua eqüestre!–, a refer la seva vida sentimental o a creure en les faules d’animals que pensen.
En cas que ningú no reclami els meus serveis, proposo de crear la figura del “convidat anònim contribuent”, un préssec que anomenarem espònsor, paper que ja fa anys que exerceixo a pesar meu: sufrago la festa a canvi d’uns refrescos, quatre bombons de foie i que els convidats no em facin fora a puntades de peu de la seva gran gresca.