La necessària trifurcació sobiranista
Com va passar durant tant de temps als Balcans, arribem a les vacances d’estiu amb la impressió que també a Espanya els darrers temps han fet més història de la que podíem digerir: col·lisió insòlita entre governs; detenció i empresonament de polítics catalans; empresonament d’activistes, sortida del president Puigdemont a Bèlgica i, per si tot això fos poc, primera moció de censura reeixida en la història recent d’Espanya, amb la sortida de Rajoy, la implosió del fins ara partit alfa de la política espanyola i el retorn del protagonisme polític a l’espai socialista inclosos.
En aquestes circumstàncies tan convulses i canviants, els lideratges i fulls de ruta d’uns i els altres se n’han anat en orris. Hauria de ser recordat per tothom, però, que si no saps on vas, tots els vents et resulten desfavorables. Superada l’etapa immobilista i de confrontació abonada pels sectors més extremistes de Madrid i Barcelona, a poc a poc arrela entre la ciutadania la convicció que la solució finalment tornarà a passar pel diàleg, la negociació i l’acord. Fins i tot el Financial Times s’ha referit aquests dies novament a la qüestió catalana –potser n’hauríem de dir la qüestió espanyola– fent una crida a la recuperació de les iniciatives reformistes. En opinió del prestigiós rotatiu anglès, vista la conflictivitat i divisions que la idea independentista causa al si de la pròpia societat catalana, l’únic camí transitable és aprofundir en l’augment de l’autonomia financera de Catalunya, reforçar-ne constitucionalment el reconeixement com a nació i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable Cambra de representació territorial. En termes similars s’han pronunciat el Cercle d’Economia i tants altres.
Amb tot, malgrat la proliferació de les veus solvents que reclamen diàleg i reformes i malgrat els primers moviments (re)conciliadors que han protagonitzat els governs de Sánchez i Torra, és un lloc comú que el camí del pacte no serà fàcil. Fa massa temps que els moderats dels diversos partits han perdut la veu en benefici dels extremistes i que els partits convencionals han perdut el control de l’agenda en benefici de nous moviments decidits a entrar en la lluita política a través de l’enquadrament de la ciutadania, la mobilització popular, l’ocupació contínua dels carrers i la superació dels partits i les institucions com a marc de referència per a la participació democràtica.
Així les coses, i a banda de la proactivitat més o menys intensa que pugui exercir el feble Govern Sánchez, penso que en els propers mesos l’espai sobiranista inevitablement acabarà trifurcant-se i que és bo que sigui així. Com s’està veient, la primera i més vigorosa de les vies que es proposaran serà la continuació del full de ruta dissenyat per l’ANC i defensat pels CDR amb l’objectiu “d’implementar la república” de forma unilateral i buscant la màxima confrontació possible. Per aquest plantejament, la configuració de llistes i programes polítics per als ajuntaments i les diferències ideològiques partidistes hauran de poder ser superades en benefici d’un únic partit nacional al qual s’hauran de supeditar totes les qüestions que no tinguin a veure directament amb la independència. Aquesta és una proposta radical, que si ha de ser valorada seriosament ha d’explicar amb honestedat els riscos i sacrificis que pensa reclamar a qui es disposi a seguir-la. Un segon camí, insinuat més tímidament per alguns dels quadres més qualificats d’ERC i del PDECat però generador de no poques suspicàcies, passarà per renovar el compromís amb la idea independentista però, aprenent dels errors del passat, prioritzar l’ampliació de la base del seu suport ciutadà, erradicant, en qualsevol cas, qualsevol tipus de nova iniciativa disruptiva unilateral que pugui generar nous enfrontaments. És massa el que de bo hem construït entre tots per posar-ho ara en risc en nom d’un ideal, per noble i legítim que sigui.
Finalment, crec que també serà inevitable que entre els sectors més conciliadors tard o d’hora aflori una proposta política capaç de fer compatible el reconeixement de Catalunya com a nació i la millora del seu autogovern, però dins el marc constitucional. Aquest és el projecte de l’Espanya gran del catalanisme de Prat de la Riba, Cambó i del primer Pujol, o de l’Espanya nació de nacions que avui sembla que defensa Pedro Sánchez i que en el seu dia defensava Maragall. Adherir-se a la segona o tercera de les solucions passarà necessàriament per superar la virulent judicialització de la política que estem patint i que fa el diàleg impracticable. La tercera via, a més, reclamarà regenerar complicitats personals i trencar el frontisme entre constitucionalistes i sobiranistes.
Un cop clarificats els camins, superats els eufemismes i relats enganyosos, la ciutadania, especialment la sobiranista, haurà de decidir, de veritat i responsablement, sobre el seu futur i el dels seus fills. Ah! I estar disposada a assumir-ne les conseqüències.
Cal superar la virulent judicialització de la política que estem patint i que fa el diàleg impracticable