Literatura que es desboca
Hi ha novel·les que avancen amb el pas lent però ferm d’un perxeró. D’altres són àgils com un hispanoàrab, petites com un poni o grans com un shire. Rústiques com un asturcó, elegants com un cartoixà, aviciades com un lusità, esquerpes com un mustang... També hi ha novel·les que salten i espanten el lector, que en baixa al primer trot, incapaç d’habituar-se a la muntura.
I després hi ha les novel·les de David Monteagudo.
Les obres d’aquest autor inclassificable, que molts etiqueten com un referent de la narrativa fantàstica i la ciència-ficció, són com el cavall de la foto, un dels enginys mecànics de la companyia de teatre Antigua i Barbuda, de Mataró. El galop d’aquest autòmat gegant, que reprodueix els moviments d’un equí de debò, hipnotitza el públic. Les pàgines de Monteagudo, que atrapen des de la primera línia, també són hipnòtiques i torbadores, tant com els fars d’un automòbil per a un conill a la nit. Així ho confirmen les seves dues últimes obres: Crónicas del amacrana (Rayo Verde) i Hoy he dejado la fá-
brica (Rata, o :Rata_, com l’editorial prefereix que es transcrigui el seu nom comercial).
David Monteagudo ha dedicat les seves obres a amics com el poeta i crític Jordi Llavina, als seus pares i als seus fills, el Lluís i el David. Aquest escriptor, a qui Pepe Rubianes reconeixeria com un galaicocatalà, només s’ha casat amb una persona, la seva dona Olga, a qui, per descomptat, també ha dedicat alguns dels seus llibres. Però no es casa amb ningú més. Va publicar els primers títols a Acantilado, que avui dirigeix la vídua de l’enyorat Jaume Vallcorba. Podria haver continuat allà, compartint editorial amb altres autors meravellosos, com Adam Zagajewski. El 2015, però, no va dubtar a canviar d’aires amb la molt recomanable Invasión (Candaya). I així continua, enriquint els fons de petites grans editorials i sorprenent els lectors.
Crónicas del amacrama és un pas endavant en aquest camí que va inaugurar amb Fin, la fogonada amb què va enlluernar, als 47 anys. Hoy
he dejado la fábrica explica el perquè d’aquest debut tardà, amb confessions d’“un escriptor cinquantí, calb, baixet i rabassut”, i pàgines que semblen l’inici d’una aquelles novel·les que transformen un passeig en una cavalcadura aparentment tranquil·la amb un galop encabritat, imparable i addictiu.
Mentre esperava el seu imminent desembarcament a la cavalcada dels Reis d’Orient, l’ésser mecànic de la companyia Antigua i Barbuda va estar emmagatzemat a la Fira de Barcelona. La seva presència imponent regnava a la nau quan de sobte un corrent de vent en va moure els cascos. El cronista es va sobresaltar perquè va pensar que la criatura cobrava vida.
Així és l’escriptura de David Monteagudo.