“Paquita Salas és una persona que no troba el seu lloc al món’
Tot va començar com un joc, però s’ha convertit en tot un fenomen que ha traspassat fronteres via Netflix. Paquita Salas, la tragicomèdia protagonitzada per una dona que voreja els 50 anys i que és representant d’artistes, ja té segona temporada (això sí, curteta, de cinc episodis, com la primera). El protagonista, l’actor Brays Efe (Las Palmas de Gran Canaria, 1988), s’ha tornat a posar els talons, s’ha tornat a tallar la barba i s’ha tornat a tenyir de ros (els cabells de la sèrie són seus). Al setembre també el veurem a la setena edició de Tu cara me suena (Antena 3).
Com va sorgir Paquita Salas i que fos vostè qui donés vida a la protagonista? Soc amic des de fa temps dels Javis (Javier Ambrossi i Javier Calvo), els creadors de la sèrie. Ens vam conèixer treballant en un projecte de microteatre en què també hi havia Belén Cuesta (Magüi a la ficció). Al cap d’un temps, Javier Calvo estava fent uns esquetxos a Instagram, i en vam gravar un a casa seva, amb Anna Castillo (Belén a la sèrie), que només durava 15 segons però amb què ens vam adonar que era un personatge molt divertit que donava per a molt. Després la plataforma Flooxer d’Atresmedia va contactar amb els Javis buscant idees, i van decidir donar un impuls a Paquita Salas. I fins avui, que ha arribat a tot el món gràcies a Netflix.
La sèrie aparenta ser una comèdia però té molt de sentiment, no? Per mi és una comèdia clàssica de 30 minuts, però sí que és veritat que conté molta càrrega emocional, que és una cosa que els Javis fan molt bé, en la línia de L’apartament (Billy Wilder, 1960). La sèrie va en aquesta direcció. La comèdia permet endinsar-se en temes que seria més difícil abordar des del drama.
Estem davant una reflexió sobre l’èxit efímer en el món de la interpretació? Sí, totalment. És una sèrie que gira al voltant dels plantejaments de l’èxit i el fracàs. Però també diu que aquestes dues coses no passen només a fora d’un mateix, sinó també a dins. Al darrere hi ha un ensenyament molt bonic i poderós: tant és que el món pensi que has fracassat o que has tingut èxit; el que compta és el que tu extreus de l’experiència. I també és important descobrir com funciona la realitat per a tu, no per als altres, cosa que es pot extrapolar a altres àmbits de la vida, no només al de la interpretació.
Portar talons és el més difícil d’interpretar un paper de dona? És un clixé que un home no sap caminar amb talons. Si no en saps, n’aprens; no té cap dificultat. Jo ara fins i tot ja sé córrer amb talons. No hi ha res que sigui més difícil de treballar perquè es tracti d’un personatge femení: hi ha escenes més difícils que d’altres i dies millors que d’altres. Com en totes les feines.
Vostè aconsegueix que el seu personatge transiti de la comèdia al drama només amb la mirada. Una de les coses més difícils d’interpretar Paquita Salas és precisament que moltes de les seves emocions més complexes les he d’explicar només amb l’expressió de la cara. Evidentment, no només depèn de mi tot sol; també hi ha el pla, la música, la il·luminació... Tot hi ajuda, però de vegades és molt complicat aconseguir que l’espectador entengui la Paquita sense que el personatge digui res.
S’ha basat en algú per crear aquest personatge?
He agafat gestos de la meva mare i prou. He anat a buscar l’expressió del personatge a través meu. Estèticament sí que hi ha més influències, del tipus de Terelu Campos.
Té algun moment preferit d’aquest segon lliurament? Estic content amb una escena que tinc amb Secun de la Rosa en un bar, al quart capítol. És l’escena amb què he gaudit més treballant. I després ric moltíssim amb Yolanda Ramos; és el meu punt feble. Tinc por quan em toca rodar amb ella perquè sempre em fa plorar de riure i no em puc concentrar en el guió.
En aquesta segona temporada s’incrementen les picades
“Moltes emocions les he d’explicar només amb l’expressió de la cara”
d’ullet als anys vuitanta i noranta. Vostè és gaire nostàlgic? No especialment, però sí que m’ho passo molt bé amb els acudits que hi fan referència. M’agrada que de sobte apareguin Miriam Díaz-Aroca, Belinda Washington o Ana Obregón. És una temporada molt malenconiosa però amb els peus posats en el present, perquè també retrata molt bé com funciona la indústria avui. Mirar cap al passat també ens serveix per mostrar-nos un personatge que està fora de lloc, que és el que ara els passa a molts millennials. Malgrat que parlem d’una dona de 50 anys que no sap fer servir un ordinador, realment parlem d’algú que no troba el seu lloc al món.
El preocupa que el personatge pugui encasellar-lo?
No. D’entrada perquè soc conscient que seré Paquita Salas per sempre, cosa que em fa sentir molt afortunat i feliç. I després perquè encasellar-me podria passar de dues maneres: la primera, que em truquessin per fer de senyora, cosa que dubto que passi; i la segona, que m’oferissin personatges que s’assemblessin molt de personalitat a Paquita Salas, és a dir, complexos, febles i forts alhora, que transitin de la comèdia al drama i que fins i tot cantin... Tant de bo!
Al setembre el veurem participant a Tu cara me suena. Va costar molt de convèncer? No em van convèncer perquè em ve molt de gust ferho! Quan em van convidar a l’edició anterior per posar-me a la pell de Paloma San Basilio, l’experiència em va encantar. Quan començaven a preparar aquesta temporada vam parlar, i a mi em seduïa des del primer minut, però és veritat que m’ho vaig haver de plantejar perquè és molt temps, cinc mesos, i a més a més és una feina difícil, amb molt d’esforç en molts nivells: cal cantar, ballar, actuar, cridar... Però vaig acabar acceptant perquè, a més a més, em fa la sensació que m’ho passaré molt bé.
Es deixa barba perquè no el reconeguin pel carrer? Molta o poca, sempre he portat barba. La gent es pensa que no n’he portat mai perquè quan rodo la sèrie m’he d’afaitar. I et confesso una cosa: jo, sense barba, no m’agrado gaire, però la Paquita em sembla una dona molt guapa.