“Els nens aprenen a maltractar les dones”
Laura Restrepo, escriptora, publica ‘Los divinos’
La novel·la està escrita amb molta testosterona. S’ha ficat ben endins dels personatges, vostè.
S’ha parlat del tema des de l’òptica femenina, però feia falta indagar-lo des de l’òptica masculina, no només del criminal en si, sinó també dels que l’envolten.
Sembla que els hagi conegut.
Són de la meva ciutat, i hi vaig parlar. Som un poble de set milions, però poble al cap i a la fi. El Muñeco sí que va existir, i va cometre un crim. Aquest crim és l’única cosa que és real, la resta és ficció. Bogotà està fortament compartimentat: es divideix per estrats numerats, i segons el número que tens pertanys a una classe social o a una altra. L’estrat sis, que és el més alt, es toca amb l’u en una zona, i salten espurnes en aquesta juxtaposició.
Fascina el llenguatge, la manera com parlen. És una proposta molt literària, basada en la veu. La història està posada en boca d’un noi en primera persona. L’única cosa que tindrà el lector és la paraula dels nois. L’ADN de cada noi està condensat en la seva manera de parlar, la meva única eina. La feina amb el llenguatge ha estat la gran investigació que he fet per a aquest llibre: veure què significa cada gir. Al grup dels cinc Tutti Frutti, que és com una mena de Manada de Bogotà, hi ha aquest comportament grupal violent i, alhora, molt infantil. Entre ells hi ha diferències de classe.
Com l’influeixen els fets reals, el crim d’Uribe Noguera, que va matar aquella nena de 7 anys? Va passar el desembre del 2016, i tot el país va sortir al carrer, es van despertar la indignació i la ira nacional, per l’absoluta indefensió de la víctima i la prepotència del victimari. Ell, un paio guapo i carismàtic de pares rics, i la nena, als antípodes, d’un barri d’invasió, d’una comunitat indígena desplaçada per la violència del camp. Pensi en una societat que té esquematitzats els bons i els dolents: els que disparen i maten són els atracadors, els paramilitars i els mafiosos, mentre que hi ha ciutadans lliures de tota sospita, i de sobte és un dels bons el que comet el crim més atroç. El paio pertanyia als divins, els que estan per sobre de la llei, de tota contingència humana, i la sospita que no el condemnarien va despertar la indignació del carrer com mai.
El Muñeco és el líder, però al principi no sembla capaç de fer aquesta bestialitat.
Els nivells de maldat o crueltat del Muñeco eren els mateixos que els dels altres. Tots tenen relacions espantoses amb les dones, dins dels nivells socialment tolerats. Ell és carismàtic, ja es veu des de nen, quan té hipnotitzada tota la seva escola a les sessions de música amb aquell gest de llançar la batuta en l’aire i tornar-la a agafar. Després passen els anys, es torna calvet, perd l’élan juvenil, es mou en cercles diferents, ja no supera els límits de la hisenda i la discoteca de luxe. Continua treballant amb la seva mare, cosa socialment mal vista. El seu amic el Hobbit es fa la pregunta important: quin plaer ofereix al Muñeco triturar una nena tan indefensa? Només violant i torturant algú totalment desvalgut torna a ser un Déu.
Hi ha breus escenes divertides, com la de la nòvia que rep la trucada del noi, que la vol lluir sortint junts a la sessió fotogràfica d’una revista. Cada capítol va d’un personatge i la particular relació que té amb les dones. L’esposa, l’amant, la prostituta, el servei domèstic, que és el primer esglaó per al maltractament... Des de petits, comencen a rebre aquesta educació. El Muñeco trenca els paràmetres amb un crim atroç, però hi ha una escala en els graus de menyspreu amb què tots tracten les dones.
La Malicia hauria merescut un capítol propi, no?
I tant. Vaig pensar que no podia ser que l’única dona fos la bona.
En Tarabeo és el més donjoan.
Té l’art de la seducció per no embolicar-se mai, sense comprometre’s, i alhora porta un “matrimoni perfecte”. És el veritable líder del grup, però és el més cínic i fred.
El Hobbit s’horroritza quan descobreix què li han fet a la nena. No em vaig voler ficar en l’univers de la nena. Els cinc Tutti Frutti tenen un tret molt de Bogotà de classe alta, un sentit càustic de l’humor, que és divertit però alhora una manera de minimitzar tot el que es diu.
La manera que tenen de veure pornografia a l’ordinador, sens dubte, no és literatura femenina. Decapmanera.Emvaigassessorar molt bé. El meu fill té l’edat d’aquests nois, i em passava dades. Vaig posar al Hobbit, quan ho descobreix, la sorpresa que em produïa a mi: quin fàstic tota aquesta quantitat de mamelles, penis que t’envaeixen la vida... Com a avantsala per al crim, creava l’atmosfera. Això dels nans ja és la bogeria.
Això existeix?
Aquí se me’n va anar la mà. Potser algú agafarà la idea i muntarà aquell circ porno dels Petitones.
Tot sembla conduir al final fatal...
A la vida real quina va ser la defensa de l’assassí? Que feia molts dies que consumia coca i alcohol. Però, si fiques droga a la novel·la, et marxa tot: és un recurs fàcil. Per què ho va fer? Perquè estava drogat. Doncs quina cosa! És com si dius que va ser un somni.
Que bé que parlen tots, encara que sigui argot...
Pur exercici de llenguatge, per mostrar la psicologia d’una certa classe, una cultura de l’hedonisme i el narcisisme, en què la inflamació del jo és tanta que les altres persones desapareixen: només hi són ells i la urgència de satisfer els seus desitjos immediatament.
Com veu Duque, el seu nou president a Colòmbia?
Ai, no entenc com Vargas Llosa va anar a donar-li suport! L’home té les ambicions polítiques i li agrada el poder, això ho sabem, però no pots anar a un país a dir qui han de votar. El va enviar Aznar? És trist: deixarà enrere les lleis de l’avortament, l’eutanàsia, el procés de pau... Uribe, el seu valedor, és un assassí, un mafiós.